Tot i que hi ha algun romàntic del futbol del Barça, penso en l’amic Lluís Muntada, que defensa a capa i espasa el fitxatge, ara o més endavant, de Paul Pogba (Manchester United), em veig amb l’obligació urgent d’advertir aquí que probablement estaríem davant l’error del segle perquè aquesta operació no es faria, en cap cas, per sota dels 150 milions d’euros. Amb tot, a banda de la qüestió econòmica també n’hi ha una altra de més cabdal, la futbolística. Pogba, un jugador que he vist un munt de vegades des de la seva etapa en la Juventus, és l’antítesi del futbol del Barça en el sentit clàssic des de l’arribada de Johan Cruyff com a entrenador. Com a atleta és superlatiu. Si s’hagués dedicat a l’atletisme probablement seria campió d’Europa dels 110 m obstacles i si hagués jugat a handbol seria un llançador imparable. Amb un pam mes, estaria esmaixant cèrcols a l’NBA. D’això, no n’hi ha cap dubte.

Però avui parlem de futbol. Pogba tindria greus problemes al Barça per sobreviure en un mig del camp amb Busquets, Coutinho, Messi i Arthur –i confiem que ben aviat Riqui Puig– jugant en curt. La primera deficiència de Pogba és el control de la pilota. Quan li envien una pedrada no és d’aquells que la baixen o la converteixen en una passada al primer toc, que és al que ens hem acostumat els paladars més exigents. Necessita un temps que és crucial per fer el control i quan es veu rodejat de rivals té greus problemes per donar continuïtat a la jugada. També és una màquina de perdre pilotes en curt i en llarg, no veu els famosos passadissos interiors i no trenca línies de pressió quan l’altre equip defensa al seu camp, sigui amb un 4-5-1, sigui amb un 5-3-1. En definitiva, no té aquella espurna de genialitat que li permet fer una assistència entre línies que deixa la defensa descol·locada i el davanter sol davant de porta.

Quan Pogba se sent fort, valent i capaç de marcar diferències és quan rep la pilota amb ningú al costat, ni del seu equip ni de l’altre, i pot córrer cap endavant com un cavall desbocat. Llavors és certament imparable i l’única manera d’aturar-lo abans que arribi a l’àrea és fent-li una falta. Això no vol dir que no tingui bona tècnica. Alguns gestos amb la pilota són brillants. De fet, li dona mil voltes al seu company de la selecció francesa Matiudi, que només corre amunt i avall com si no hi hagués demà. Però més enllà dels tackles i les exhibicions físiques, les estadístiques de Pogba no són d’un jugador top de més de cent milions que hauria d’estar destinat a marcar diferències: 6 gols i 10 assistències en la Premier la temporada passada. En el mundial i amb el sistema de joc de França se sentia a gust perquè l’equip no tenia cap intenció de jugar un futbol estèticament agraït.

Platini, Tigana, Giresse i Luis Fernández. Això sí que era un mig del camp amb charme i savoir faire. Les exhibicions de França als anys vuitanta no tenien res a envejar a les protagonitzades per les millors seleccions de la història. Per acabar-ho d’adobar, el Barça ja té ara jugadors capaços de córrer a camp obert com a escuders de Messi. Per alguna cosa ha fitxat Arturo Vidal, i el nostre Sergi Roberto també és incansable. La possible incorporació de Rabiot també genera certs dubtes, però el migcampista del PSG, tot i que és fred i de vegades sembla no tenir ànima, seria molt més útil si es prioritza el futbol al primer toc com a arma de destrucció massiva pels murs que els equips construeixen al Camp Nou. No oblidem, a més, qui és el representant de Pogba: Mino Raiola!