Per molt que escriptors com Joan-Lluís Lluís s’esforcin a recordar-nos que allò que coneixem com la Catalunya del Nord no només és una part dels Països Catalans sinó la terra fundacional –Corts de Perpinyà– del que coneixem com el Principat, la distància cultural entre Girona, per exemple, i el Rosselló és encara abismal. Hi ha una frontera política que s’ha anat diluint des que els dos estats pertanyen a la Unió Europea, però en el marc psicològic encara no hem estat capaços de crear un nexe prou sòlid per evitar que algun dia aquestes dues Catalunyes no es reconeguin entre elles, que és el que pretenen des de Madrid i des de París.

No tot està perdut, és clar. La solidaritat dels ajuntaments del nord amb els presos polítics i les seves manifestacions contra la repressió de l’Estat espanyol han agafat a contrapeu els polítics unionistes, que no saben ni qui era Josep Fontana i que encara es pensen –i ho proclamen– que els partits independentistes estan prohibits a França.

La llengua és un altre greu problema per a la reconstrucció, si se’n pot dir així, d’una Catalunya que no exclogui la part que pertany a l’Estat francès. Durant dècades i dècades el català ha estat volgudament eliminat de l’educació de les escoles franceses i ara mateix és un idioma en claríssim perill d’extinció a les comarques històriques del nord. Allà on el franquisme va fracassar, la república francesa va triomfar plenament. Per acabar-ho d’adobar, la tercera llengua dels catalans ja no és el francès, ni per casualitat, sinó l’anglès. Així, doncs, si a Perpinyà cada vegada parlen menys el català i a Catalunya no parlem francès, com ho fem?

I aquí és on entra l’esport en general i el rugbi en particular. Probablement és l’àmbit més mediàtic en què el catalanisme a Perpinyà té menys manies per manifestar-se com a tal sense cap complex, i fins i tot com a contrari al centralisme de París. El “Visca Catalunya!” del capità dels Dragons, Tony Gigot (Avinyó), després de la victòria del seu equip en la Challenge Cup no és un eslògan buit de contingut, sinó una reivindicació d’una terra que ha estat més maltractada pel seu estat fins i tot que la nostra, que ja és dir.

Amb tot, no s’ha trobat cap fórmula d’èxit encara perquè els triomfs dels equips de rugbi a la Catalunya del Nord –ja siguin de 13 o de 15– es vegin al sud del país com a grans victòries per a l’esport català en general. Encara més, els partits unionistes es queixen sovint quan TV3 tracta com a “catalans” segons quins esportistes, com va passar amb Martin Fourcade en els últims Jocs d’hivern. Lògicament, que el rugbi sigui un esport minoritari sota els Pirineus és un obstacle i molts mitjans, fins i tot catalans, consideren una aberració que alguns constatem que Perpinyà és una ciutat catalana. La capital, és veritat, no ha pogut resistir completament el procés d’assimilació al qual ha estat sotmesa en els últims segles. Qui podria?

Paradoxalment, i ara que estem en plena globalització, potser no tot està perdut perquè ara tothom vol gaudir d’una mínima identitat, per molt líquida que sigui, per sobreviure. Els anticossos i l’odi que ha generat l’espanyolisme contra el catalanisme al País Valencià, a la Franja i a les Illes és un fenomen que no ha arribat a la Catalunya del Nord. Per això, ni que sigui per fer negocis, els Dragons i també la USAP, ara que ha tornat al Top 14, obren els braços a qualsevol iniciativa que signifiqui expandir la seva “marca” sigui quin sigui el context polític, fins i tot, toquem fusta, en una futura república.