Seguint la creença del Déu enamorat dels desfavorits que habiten als suburbis de l’existència, podem afirmar sense por d’heretgia que el Madrid, per tal de neutralitzar els llorers terrenals, ha estat històricament allunyat de les predileccions divines, i el Barça, a pesar de la tenacitat de recuperar púlpits preferents durant el trienni de Gaspart, va abandonar la llista celestial amb l’arribada del dream team i la prolongació del cercle virtuós edificat per Laporta. D’altra banda, qui ha tingut durant anys l’escalf del caliu diví ha estat l’Atlético de Madrid, un club parit per arrossegar-se amb el rostre desencaixat del patiment mentre amarrava amb orgull la identitat d’un Oliver Twist esclafat per l’hegemonia imperial. Tot plegat ens va portar a lustres d’abraçar el matalasser desconegut per un sentit de fraternitat intangible amb el patiment aliè, una empatia arrelada a la comunitat futbolística que Simeone ha sobreexplotat amb el sermó del noiet que és felicitat perquè per excel·lir ha d’estudiar el doble dels escollits. Però avui toca dir prou. Els del Wanda són el vuitè club europeu que més gasta en fitxatges des del 2013 i ha renovat Griezmann amb una fitxa de crac mundial, per tant, faria bé Simeone de deixar de plorar al·ludint a exigències pragmàtiques perquè a banda dels seguidors de la seva secta, ningú se’l creu: ni el Déu que els ha desertat per haver engolit de l’arbre de la prosperitat, ni una Lliga que es felicita per haver abandonat definitivament la síndrome de la bipolaritat.