S’estan fent estudis, molts a correcuita, dels efectes del VAR en el futbol, la justícia implacable que finalment s’aplica en els gols, sobretot els que es fan en fora de joc, i també en un canvi d’actitud dels jugadors, que cada vegada protesten menys aquestes jugades, fins i tot homes com Luis Suárez, que havien fet de la queixa una necessitat gairebé vital. Però encara no es parla prou de com està canviant la percepció que tenen i tenim els aficionats del futbol –i més que ho farà– quan s’asseuen a l’estadi, al sofà de casa o al tamboret d’un bar a veure un partit del seu equip.

La consecució d’un gol i la posterior celebració és el cim del futbol, com arribar a l’Everest i treure l’estelada o completar un orgasme compartit. La pilota arriba a la xarxa i la sensació que ens envaeix és de comprendre finalment i per un moment el sentit de la vida. Els amants d’altres arts i disciplines tenen el seus propis moments d’èxtasi com aquell de Santa Teresa ja sigui contemplant l’obra de la National Gallery de Londres, llegint Joyce o Proust, escoltant Plácido Domingo fent d’Otel·lo, passejant per les termes de Caracal·la, assaborint una tonada de Schubert, descobrint l’antiga i perduda capital dels nabateus o albirant de cop i volta un remot planeta als confins de l’univers.

Aquestes últimes passions no futbolístiques, com la que tenim pel sexe, difícilment poden ser interrompudes en el moment àlgid del seu goig. Els bojos del futbol i els que estan especialment enganxats a un equip, en canvi, tenim un problema que ens pot dur al psicòleg o fins i tot més enllà. El VAR serà l’infern que ens enterrarà a tots. Feu-me cas. Imagineu Dionís, el déu del vi, el teatre, la rauxa, les festes, els banquets i les orgies parant el rellotge en el moment culminant perquè s’ha de revisar si va ser Shakespeare o el seu cosí qui va escriure les seves obres o per comprovar si un merlot que ens ha embadalit és de Bordeus o Vilafranca.

El VAR és l’anticlímax, que en el futbol és com dir l’anticrist. Imagineu el gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Crits, cervesa pel cap, abraçades a desconeguts, llàgrimes, bogeria desfermada, botifarres, descontrol, festa... Ara pareu. Rebobinem. Xuta Iniesta a l’escaire i el primer que ha de fer ja no és deixar-se anar en uns segons d’anarquia emocional i descontrol físic de joia histèrica i absolutament incomprensible per als éssers que no són aptes per entendre aquest joc. Ara no. El jugador, abans que res, ha de mirar l’àrbitre. L’àrbitre truca a centraleta. L’altre àrbitre, el de centraleta, rebobina el vídeo. Potser, o potser no, diu que no ho té clar, que hi ha una cama per allà que podria ser fora de joc. L’àrbitre del camp decideix que ho vol mirar ell mateix. Passa el temps. Enfila cap al camí de vestidors. Mira la tele que han posat al seu servei i decideix, efectivament, que és gol. Nosaltres i els jugadors, però, ja hem perdut el nostre momentum. El gol finalment és celebrat però alguna cosa, o moltes, s’han perdut pel camí.

El rock n’roll dels anys seixanta i els setanta era salvatge, pur, perillós i imprevisible. Així veurem nosaltres el futbol quan l’expliquem als nostres nets. Això no vol dir estar contra la tecnologia, però els gols de Guruceta seran una cosa tan juràssica com les batusses dels Sex Pistols a Kensington. El VAR em té completament encadenat. Gairebé cada gol ja és com la innocència interrompuda relatada en aquell film de Wynona Ryder i Angelina Jolie. Ens fem grans.