Una sentència estableix que el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport no pot ser el punt final en un afer esportiu, sinó que aquest ha de poder prosseguir per instàncies judicials civils. També declara nul·les les clàusules de sotmetiment obligatori al TAS que recullen els estatuts de les federacions perquè entén que sotmetre’s a arbitratge ha de ser un acte voluntari. I permetrà demandar les federacions davant la justícia de qualsevol estat on actuïn.

Avui dia l’esport planteja uns requeriments de justícia que van més enllà dels codis de disciplina esportiva –on seria bo que el ja garantista TAS conservés l’última paraula– i s’endinsa en àmbits com el laboral o el mercantil, en els quals la naturalesa jurídica privada de les federacions no els dona cap dret a conculcar les lleis que regulen els drets fonamentals. Però un cop assumit que quan s’afecta –per exemple– el dret del treball el TAS no pot ser l’última instància, poder recórrer als jutjats civils pot ser una eina útil en segons quins estats i molt inquietant en altres. Perquè si, en causes ben conegudes per tots, veiem la distància entre la justícia belga i l’espanyola, fa basarda pensar com de diferents podrien acabar sent les sentències per dos casos idèntics substanciats a Alemanya i en qualsevol estat on la separació de poders és una entelèquia.