Ara que es torna a parlar d’una qüestió recurrent, la candidatura de Barcelona, Catalunya, els Pirineus i Espanya –el COE té la paella pel mànec– per al 2030, els que hi treballen haurien de posar-hi, tant els que hi estan a favor com els que hi estem en contra –que podem canviar d’opinió, és clar–,una condició inexcusable: una consulta o referèndum abans de fer-ne la petició oficial. En els últims anys moltes candidatures per a jocs olímpics han fet o tenen previst fer referèndums per conèixer l’opinió dels ciutadans, que són els que ho paguen pràcticament tot. A la majoria de ciutats que han proposat consultes, com ara Munic, Boston, Cracòvia, Innsbruck o Hamburg, la gent ha votat que no perquè ha considerat que els Jocs són sobretot un luxe que en temps de crisi econòmica poden ser, fins i tot, una ruïna. El principal beneficiat d’aquest negoci privat és el de sempre, el COI, que ja ha vist que s’haurà de rascar la butxaca per salvar la seva empresa a mesura que la festa olímpica esdevingui cada vegada més impopular.

Una consulta sobre uns Jocs d’hivern a Catalunya és extremament complexa. Qui vota? Barcelona? Les comarques del Pirineu? Tot Catalunya? El 2013, abans que Xavi Trias renunciés provisionalment al projecte, alguns partits ja van proposar un referèndum veient que el pressupost s’enfilava a més de 3.300 milions d’euros. Certament la xifra s’ha anat reduint i els Jocs serien una excusa per fer infraestructures que fa anys i panys que reclamen, per exemple, a la Cerdanya. Però, dic jo, per què calen uns Jocs per millorar les connexions entre la capital de Catalunya i el Pirineu. No es poden pressupostar aquestes obres simplement com a necessitat de vertebrar el país sense el cost afegit d’uns Jocs d’hivern? Malgrat les rebaixes, els Jocs continuarien costant més de mil milions, en un país en què la tradició, la competitivitat i l’interès –això també és important–en aquests esports tendeix sovint a zero. Hi ha molts arguments contra uns Jocs d’hivern i també n’hi ha, és clar, molts a favor. La millor manera que una candidatura sigui transparent és precisament posar-la sobre la taula i que els més interessats la corroborin o no a les urnes.

En aquest sentit, els Jocs Mediterranis de Tarragona són el principal exemple de tot el que no s’ha de fer quan proposes un esdeveniment de gran envergadura. Les obres de millora a la ciutat s’haurien pogut fer igualment sense una despesa afegida. L’impacte mediàtic a Tarragona –que Barcelona ja no necessita– va ser mínim. L’Ajuntament, a més, no s’atreveix a dir la xifra i el percentatge d’entrades venudes, per evitar un altre ridícul. L’empresa que va guanyar el concurs de marxandatge ha informat que només ha venut un 20 per cent del que s’havia previst i que haurà de destruir la resta, quan ja va haver de fer el mateix amb tots els productes que havia fet amb el logotip Tarragona 2017, l’any inicialment previst per als Jocs. Jugar-se-la amb els jocs de segona divisió, que són els d’hivern, és arriscat no només en termes econòmics, sinó també d’imatge i sobretot de prestigi.

Que Barcelona 1992 es mantingui en l’imaginari popular com un dels fets més rellevants de la història moderna de la ciutat i el país, no vol dir que s’hagi de repetir, com un exercici de nostàlgia. La diferència entre uns Jocs d’estiu i uns d’hivern és tan formidable que les imatges entre els uns i els altres no resistiria cap comparació. Això sí, com a premi de consolació, Barcelona hauria fet dues edicions dels Jocs i Madrid, cap.