L’Espanyol està meravellant i cridant l’atenció pel futbol que desplega. Ara mateix pocs equips li poden discutir que fa el millor joc de primera. Rubi és un dels culpables directes d’aquest canvi. Ha retornat l’alegria a una afició que vivia els partits com una tortura: ara se li fan massa curts, només mira el calendari per veure quan ha de tornar a l’Estadi. El gir copernicà és absolut i cal remuntar-se a l’època de Valverde per rememorar un Espanyol tan lluminós i pletòric. Rubi ha fet valdre l’orgull de pertinença a uns colors: el blanc i el blau. Ha foragitat les pors i el conformisme i ho ha vestit d’il·lusió. El canvi experimentat és similar al procés experimentat per Simeone a l’Atlético de Madrid. El tècnic argentí va encaixar a la perfecció en un club que coneixia bé i a qui va col·locar en el lloc històric que li pertoca: el tercer equip de la lliga i clavant queixalada al Barça i al Madrid. Rubi, d’estil molt llunyà al de Simeone, busca el mateix procés: recuperar un gegant adormit com és l’Espanyol i col·locar-lo on li pertoca, perseguir de manera rutinària entrar en competicions europees i lluitar per algun títol com ara la copa o l’Europa League. El tècnic de Vilassar ha despertat la fam competitiva dels seus futbolistes i, de retruc, d’una afició que se sentia bandejada i que ara és el centre de la festa. “El primer és la gent i fer-la gaudir”, repeteix Rubi amb insistència. Un discurs que han fet propi els seus deixebles. L’Espanyol és una festa i això només acaba de començar. Posin-se el pitet, el necessitaran!