Amb només vuit jornades disputades, ja es pot assegurar categòricament que l’Espanyol és un altre equip. Curiós, perquè fora de les incorporacions de Borja Iglesias –amb la feina feixuga de substituir el golejador Gerard Moreno– i el lateral Rosales, són els mateixos jugadors que la temporada passada no donaven per a més, a parer de Quique Sánchez Flores. Justament a la banqueta hi ha la clau de tot. La capacitació de Rubi estava acreditada per l’ascens a primera amb el modestíssim Osca. Però el tècnic català ha tingut la virtut –i la valentia, perquè l’Espanyol és un equip de mitja taula i amb economia en recessió– d’estructurar el joc a partir de la possessió i de la qualitat al mig del camp. És fàcil fer-ho amb equips de classe noble, amb jugadors de qualitat màxima i posicions perfectament doblades, no ho és tant quan dirigeixes un equip de potencial mitjà.

A la fe del tècnic en el seu estil s’hi afegeix que els que han acabat sent el seu mig del camp titular (Granero, Marc Roca i Sergi Darder) se senten molt més còmodes i identificats amb el futbol de Rubi. Són jugadors per jugar com ho estan fent ara. I, és clar, el seu rendiment es multiplica.

Hi ha temps per a un munt d’imprevistos, però l’Espanyol guanya –cinquè a la lliga– i, sobretot i per fi, juga.