El bo de Djukic esborrant-se el rostre per silenciar el plany de Riazor, Indurain arrossegant el fetge per les rampes d’Hautacam, Bird esguardant la glòria tombat al parquet de Badalona, Masip aixecant Champions com si fossin Gampers, Fermín Cacho mirant enrere per aferrar l’or que tenia davant seu, Desailly destrossant mil i una infàncies a l’Acròpolis grega, Corny Thompson mostrant als nens catalans que no tot era el Barça, la Dinamarca de Suècia sense el bo dels Laudrup, Jordan salvat del beisbol per Bugs Bunny, el tango de Stòitxkov amb Urizar i els versos endecasíl·labs de Cruyff a Díaz Vega, “Rafa, no me jodas, ha sido el séis, penalty y expulsión”, Sarrià enmig d’un núvol de pols, Maradona udolant davant d’una càmera després d’enfilar la farina americana, no puc tindre un entrenador que guanya 300 milions de pessetes i es dedica a inaugurar apartaments a Andorra, Cadis 2 - Figueres 0, Figueres 1 - Cadis 1, no me llames Jugoplastika, llámame Pop 84, no t’acostumis a aixecar lligues perquè abans en guanyàvem una cada quinze anys, “Floro, amigo, el Barça está contigo”, un de negre saltant per la tanca del municipal de Vilobí tot fugint de la revolució verda, Jesús Gil dins d’una banyera envoltat de pits de lloguer, el Valvi un any més a l’ACB gràcies al Breogán, Crivillé avançant Okada als darrers revolts de Montmeló, i finalment, la incomprensió de les llàgrimes adultes pel gol de Koeman a Wembley mesclada amb el complex de no haver viscut el drama de Sevilla. Som nosaltres, els nascuts als vuitanta.