Des de diumenge a Madrid s’han afegit amb luxúria i desinhibició a la celebració, ja sigui pagana o cristiana, del dia dels morts, dels difunts o dels àngels caiguts, que en el nostre món se sol repartir amb festes entre avui i demà que inclouen tota mena de rituals, alguns relacionats amb el terror més pur que els humans sentim per allò que sovint no comprenem. A Can Florentino Pérez la sang va començar a vessar-se fins i tot abans de la crua derrota contra el Llucifer blaugrana, quan ja es veia a venir que les ànimes càndides dirigides per Lopetegui no passarien ni tan sols pel purgatori abans de caure a les brases de l’avern futbolístic, social i mediàtic.

Tot el que es cou ara mateix a la capital fa olor de cementiri. El futbol no és com l’Alcorà. Per moltes copes d’Europa que guanyis i per molt màrtir que siguis no tens un lloc assegurat al paradís amb tantes verges com calguin. Alguns profetes ja van avisar que l’arribada de Lopetegui era el possible principi de la fi. A partir de llavors, el cúmul de desgràcies no té cap explicació més que no sigui una intervenció d’una divinitat encara desconeguda, que es va aparèixer per primer cop per convèncer Cristiano Ronaldo per abandonar o trair, com un Judes qualsevol, l’exèrcit que el va porta tres vegades seguides a fer realitat el seu desig: “Mirallet, mirallet, digues, qui és el més bonic de tots els futbolistes?”

Que Florentino, que per alguna cosa té la F de Faust, no convencés Neymar (pla A) o Hazard (pla B) per substituir l’anterior apòstol blanc va ser un primer avís que el president estava més perdut que Ulisses abans de trobar el minotaure. Va pensar que, de fet, els seus guerrers immortals del triplet continental immaculat havien estat Bale i Benzema. A més, haver robat el seleccionador espanyol amb el beneplàcit de tota la central lechera li donava crèdit de sobres abans d’anunciar la construcció de la seva gran obra final, la piràmide sagrada que deixaria la de Gizeh en un Lego per a mainada: el nou Santiago Bernabéu.

Però mentre Florentino preparava una estratègia de màrqueting grandiloqüent per assegurar-se el seu nom per a la posteritat, l’equip de futbol s’arrossegava pels camps d’Espanya llançant una altra lliga pel pedregar amb jugadors irrecognoscibles. “Vuit candidats a la Pilota d’Or.” Ho remarcava el comunicat amb el qual el Madrid va fer fora i de mala manera Lopetegui. El campió del món Varane i la nau capitana Sergio Ramos semblen centrals juvenils i el gran Modric, que va fer un mundial memorable, corre per la gespa sense ànima mentre espera que li donin, efectivament, la Pilota d’Or. Isco ha passat de ser el nou Iniesta a preguntar-se, ell mateix i tots els que el veuen, a què juga exactament. Asensio, la vedette dels 700 milions de clàusula que els blancs van pispar al Barça en el conegut com a robatori del segle, segons els experts, es va apagant com una estrella morta observada des de milions d’anys llum. La il·lusió d’uns aficionats saciats amb copes d’Europa va ser alimentada amb Courtois (40 milions), que com es preveia ha servit per deixar a la banqueta l’heroi de les últimes temporades, Keylor Navas, i poca cosa més.

Per acabar d’adobar el circ blanc en què els jugadors realment sembla que surtin a morir, o sigui a perdre, a cada partit, ara s’afegeix a la festa un entrenador, l’argentí Solari, que en la seva primera roda de premsa ha deixat Simeone com a candidat immediat als premis Nobel de la pau i de literatura.