De Marcos o Messi?

Començaré responent la pregunta: tots dos!

Fa poc temps, s’han donat dos casos que m’han reconciliat de nou amb els futbolistes de màxim nivell. El primer va ser la coneixença pública que, cada divendres, Oscar de Marcos visita els nens ingressats el servei d’oncologia infantil de l’hospital de Cruces a Barakaldo. Quan es va fer públic, a De Marcos no li va agradar i va declarar: “Tot el que he fet perd valor quan es fa públic”, per afegir-hi que “quan se li dona publicitat no se sap si els beneficiats són les persones a qui fas el favor o un mateix”. Les paraules de De Marcos són una fantàstica reflexió per preguntar-nos per què ho fem. Si De Marcos ho hagués volgut fer públic, ho hauria fet, però no volia. Era part de la seva vida personal i la dels nois i noies que visitava.

Ara anem a Messi. El passat 18 d’octubre, Leo Messi va ser el principal protagonista de la presentació en societat de l’inici de les obres del Pediatric Cancer Center de Barcelona amb la col·locació simbòlica de la primera pedra. Una acció que ha necessitat l’impuls econòmic de molta gent, entre què trobem la Fundació Messi amb una aportació molt important. Jo era en aquesta presentació representant la Fundació Damm, que també hi ha aportat el seu gra de sorra per tirar endavant el centre pediàtric especialitzat en càncer infantil més important d’Europa. Sense els diners de Messi, no s’haurien pogut començar les obres tan aviat. Sense la imatge de Messi encapçalant la campanya, hauria costat una mica més recaptat els 30 milions d’euros necessaris per construir el Pediatric Cancer Center. Sense Messi, no s’haurien congregat tots els mitjans per escoltar les sentides paraules de l’argentí i l’agraïment de Manel del Castillo, director de l’hospital Sant Joan de Déu.

He conegut esportistes que fan accions amb el cor, d’altres, amb el cap i d’altres, molts, ni amb el cap ni amb el cor. Tothom és lliure de fer el que vulgui, però, per un moment, m’agradaria que molts nens volguessin ser Oscar de Marcos o Leo Messi i no pel que fan al terreny de joc, sinó pel que fan fora. Gràcies a tots dos i als qui, des de l’anonimat o públicament, ajuden dia a dia que aquest món de merda sigui una mica millor.