Opinió

Els palestins no ens mereixen

Que un club que entra exactament en la definició d’allò que considerem modest i un esport que és amateur gairebé per definició hagin hagut de ser protagonistes aquesta setmana per una amenaça de boicot polític és tan trist que no n’hauria ni de parlar, però ara malauradament ja hi estic posat. Grups teòricament propalestins, al voltant de la CUP, es van mobilitzar la setmana passada per evitar que es jugués un perillós Espanya-Israel femení de waterpolo a Molins de Rei. Al partit hi haurien assistit sobretot els jugadors i la mainada del club, que haurien pogut fins i tot estar al costat d’alguna reconeguda campiona del món catalana.

Però la protesta que es volia organitzar a la piscina no era contra l’estat repressor que tenim més a prop i que té un grapat de presos polítics, o sigui Espanya, sinó contra Israel. Com si les joves jugadores d’aquell país, la majoria de menys de 20 anys, tinguessin alguna culpa de les accions del seu estat, de la geopolítica de l’Orient Mitjà, de l’ocupació de Gaza o de les idees extremistes de Benjamin Netanyahu. Els responsables del CN Molins, i els entenc, es van treure les puces de sobre i van dir que ells no volien el partit si allò es convertia en un aquelarre contra un dels dos equips. Immediatament la CUP de Barcelona va advertir que aquell matx tampoc es podia jugar a la capital perquè no s’acceptava que Israel –Espanya sí– taqués amb sang (aquí hi he posat literatura) una de les piscines de la ciutat. Les mateixes jugadores d’Israel, de fet, ja havien jugat a Barcelona el campionat d’Europa sense que ningú, afortunadament, fes escarafalls. Finalment el partit es va jugar dimecres d’amagatotis al CAR de Sant Cugat. Trist.

No seré jo qui estigui en contra de les manifestacions polítiques en els esdeveniments esportius. Encara més, les defenso. I com més radicals, millor. Però la força dels teus gestos també s’ha de mesurar per la repercussió que generen. Així, aturar un partit de waterpolo és tan inútil com protestar contra Espanya no pagant una multa de trànsit a Càceres. El gran equip d’Israel és el Maccabi Tel-Aviv de bàsquet. La setmana passada es va jugar al Palau Blaugrana, però més enllà d’alguns crits i molt poques banderes el partit no va perillar en cap moment per cap manifestació contra les polítiques de l’Estat d’Israel. Atureu un Barça-Maccabi de bàsquet i sereu escoltats. Atureu un Espanya-Israel de waterpolo femení i fareu el ridícul.

I posats a protestar contra dictadures o contra el nostre propi estat, tenim cada setmana un grapat d’esdeveniments internacionals o esportistes de nacions com Turquia, el Marroc o la Xina que també mereixerien el nostre toc d’atenció. O qualsevol selecció o equip professional dels EUA –o els mateixos jugadors de bàsquet que estan en els equips catalans– haurien d’escoltar cada vegada que salten a un terreny de joc que “no són benvinguts” perquè tenen un president, Donald Trump, que encarna, efectivament, el feixisme del segle XXI.

No ho fem perquè els esportistes, fins i tot si vinguessin de Corea del Nord, no poden ser víctimes col·laterals del seus règims fanàtics, dictatorials o injustos. El partit Espanya-Israel s’hauria d’haver jugat amb banderes de Palestina, llaços grocs i estelades a totes les graderies, i les jugadores haurien après que alguna cosa no estan fent bé els seus respectius estats si aquesta és la visió que tenen d’ells ciutadans del món cultes i disposats a canviar-lo. Però no, es veu que era millor que no es jugués.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.