Quan exposo a l’aula l’existencialisme latent en els escrits de la Generació del 98 mostro impúdicament una excel·lència fonamentada en la frescor d’una oratòria rodona, de totes maneres, Venus ha de despullar-se a Mart remenant el cul dins l’anell de Saturn, perquè sinó, confonc el Modernisme de Machado amb la coordinada adversativa o els neologismes. Això sí, la majoria d’alumnes prefereixen sobreviure al caos perquè l’alternativa és la meva absència a l’aula per una necessitat de madurar una joventut afectada per una genialitat d’excedent talentós, i és clar, sovint arribo tard o em quedo quiet al passadís esperant la transfiguració del saber. Aquesta situació de col·lapse es gesta quan el director, un home pacient per tal de salvaguardar les meves facultats, em dona copets a l’esquena per animar-me a prendre responsabilitats simètriques amb el meu sou, i llavors, deambulo enutjat amb els braços plegats sense parlar amb ningú durant hores. Finalment, el cercle viciós es trenca quan el dia escollit pel meu subconscient capritxós exhibeixo el millor de mi mateix amb una sessió magistral sobre els darrers dies de Lorca i el paper dels Rosales en l’intent d’amagar-lo de les autoritats feixistes. M’aplaudeixo fent-me un homenatge mentre em reviso l’entrecuix per davant i per darrere, tot estudiant les variables de la meva neurosi que provoquen que alguns dies sigui un referent, els altres un mediocre apàtic, però tots ells, un geni incomprès sense necessitat de comunicar-me amb qui em dona menjar.