Fa uns anys debatia amb Josep Lluís Vilaseca al seu despatx qui era realment el dirigent espanyol esportiu amb més poder al món. Potser Ángel María Villar, que tallava al bacallà a la UEFA i encara no havia iniciat el seu descens als inferns? Vilaseca, bon coneixedor de l’entramat futbolístic mundial perquè n’havia format part, no s’acabava d’inclinar per la figura del basc, tot i les seva ambició desmesurada. “Saps el pressupost que manega Pere Miró a Solidaritat Olímpica?” Eren molts zeros, vam acordar. I com més zeros, ens vam dir, més poder, és clar. I el Comitè Olímpic Internacional és, en això estàvem en consonància, una de les organitzacions no governamentals més influents del planeta. No hi havia color. Per acabar-ho d’adobar, poc després d’aquella trobada Miró va escalar encara més al COI. Thomas Bach el va nomenar pràcticament la seva mà dreta, director general.

Aquí caldria rebobinar un moment sobre com va entrar Miró al COI. El va fitxar Joan Antoni Samaranch després que brillés com a director adjunt del comitè organitzador dels Jocs de Barcelona. Va fixar la seva residència a Lausana. La seva ascendència política estava a mil anys llum del sobiranisme que amb el temps s’ha convertit en la línia de pensament dominant al país. Amb tot, sempre ha estat un assessor impagable per als diferents responsables que ha tingut l’esport català en els últims anys.

Miró, en qualsevol cas, no era una figura, malgrat el seu poder, que a Madrid haguessin de témer perquè el consideraven més aviat, amb certa lògica, un “espanyol” més al COI. Un aliat. Però des de la meva xerrada amb Vilaseca han passat coses, i no pas de poca importància, que han fet que l’Estat espanyol –aquí hi incloc els seus mitjans més fidels– hagi arribat a considerar el dirigent manresà tot un enemic. Tot ve de l’encàrrec que li va fer personalment Bach de resoldre la qüestió de Kosova un cop el país va demanar al reconeixement al COI després d’una declaració unilateral. Miró va encarregar un estudi –ho va explicar en aquest mateix diari (27 d’abril del 2016)– sobre la viabilitat d’un reconeixement del comitè del país balcànic i es va arribar a la conclusió que tenia dret a ser membre del moviment olímpic encara que no ho fos de l’ONU.

Des de llavors Miró, que simplement havia fet la seva feina, ja no es feia de tan bon veure a Madrid. La seva intervenció a RAC1 després de la repressió de l’1 d’octubre, en què va carregar amb duresa contra el govern espanyol i les forces policials, tampoc va passar desapercebuda. El dirigent del COI havia vist des de Suïssa, com tot el món, les imatges sense censura del que havia passat, i no les que van mostrar les televisions espanyoles. Després va haver d’intervenir públicament per evitar que els esportistes de Kosova quedessin fora dels Jocs Mediterranis de Tarragona davant l’immobilisme dels diferents ministeris del govern, que no facilitaven els visats als membres de l’expedició d’un país reconegut per més de cent estats.

L’últim capítol, el que ha servit perquè finalment diaris de tant prestigi com El País i fins i tot secretaris generals del govern espanyol hagin remarcat la condició de “català” de Miró, ha estat l’amenaça de l’organisme d’evitar que hi hagi competicions internacionals a l’Estat fins que els esportistes de Kosova no puguin competir amb visat regulat i amb els seus símbols. Això ha encès Josep Borrell, però Miró, Bach i el COI no en tenen ni per començar, amb un ministre d’un partit que no té ni majoria al seu propi congrés. Un passarà, els altres restaran.