Si hi ha una cosa que el COI no es pot permetre el 2019 és una candidatura deserta per als Jocs d’hivern del 2026, que són els pròxims que s’han concedit, una vegada els d’estiu del 2024 (París) i Los Angeles (2028) ja estan adjudicats. Les renúncies de poderoses candidatures són per raons econòmiques, per manca de suport social i també, cal dir-ho, perquè l’honor de ser escollida seu olímpica va a molt a la baixa, sobretot per l’enorme despesa que s’ha de justificar davant els contribuents. Els Jocs de Sotxi –els més cars de la història– van ser un tret al peu del COI, perquè es va portar el gegantisme a uns nivells tan extrems que qualsevol aspirant ja no s’ho pensa una sinó mil vegades. L’aparició de l’Agenda 2020 impulsada per Thomas Bach ha estat l’instrument del COI per lluitar contra la idea que els Jocs són també un malbaratament econòmic descontrolat. Bach està fent grans esforços perquè Milà i Estocolm –que ho tenen tot a punt– arribin vives a l’elecció de la candidatura final del 2026 i no haver de jugar una carta, la de Barcelona –a la reserva–, que seria un desastre per als interessos del COI, que vol una altra subhasta per al 2030 amb Barcelona i ciutats d’altres continents. Per a Catalunya, amb tot, no deixa de ser un problema que els Jocs del 2026 es facin a Europa.