Editorial

L’EDITORIAL

La justa mesura dels premis individuals

Luka Modric és el Pilota d’Or, The Best i si hi hagués més premis, més que en recolliria. Ha guanyat la Champions i ha estat el cervell de Croàcia, subcampió del món. Vagi per endavant que mentre Leo Messi mantingui el nivell actual hi haurà poques persones futbolísticament cabals que li neguin la condició del millor del món. Però els premis individuals que no es decideixen per valors mesurables (Bota d’Or) són una altra cosa, responen a criteris que poden canviar i a decisions que no sempre han estat en mans prou competents o equànimes.

L’elecció de Modric no és cap aberració com ho va ser la de Fabio Cannavaro l’any 2006, però que Messi sigui el cinquè més puntuat, a darrere de Griezmann i Mbappé, és incomprensible i denota la ponderació excessiva del mundial (un mes) en un any sencer.

Per això és saludable relativitzar el valor dels premis individuals en esports d’equip, tant si els guanya Messi com si no és el guardonat. Altra cosa és quan, com l’any 2010, els tres finalistes eren del mateix equip i s’havien criat en els seus equips de base. Aquell triplet capitanejat per Messi, amb Iniesta i Xavi –campions del món– d’escuders va ser el reconeixement a anys de treball a la Masia. Va ser, probablement, el premi individual més col·lectivitzat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.