La imatge de la policia espanyola requisant els mocadors grocs als aficionats del Boca Juniors abans d’entrar al Bernabéu és una bona mostra de la paranoia que s’ha instal·lat al país veí, que tem realment que un exèrcit català creuï la “frontera” de l’Ebre amb els tancs, avions, helicòpters i batallons d’infanteria que tenim amagats a Montserrat. Va ser aterrar del pont a Catalunya, posar un canal espanyol i veure tertulians amb els ulls fora d’òrbita parlant d’una imminent invasió de zombis eslovens amb estelades pintades amb sang als ullals. Me’n feia creus. Venia de França on vaig trobar de tot. Barricades, autopistes tancades, foc davant dels peatges, enfrontaments als carrers, joves i avis amb la cara tapada, gasos, gendarmes sobrepassats, pillatge, vaga general, benzineres precintades, garrotades i la gent mirant la televisió pública espaordida per la revolta civil. Només vaig estovar el cor dels membres d’un piquet quan vam veure plegats durant el tancament d’un peatge, arraulits davant del foc, un tros de l’Espanyol-Barça gràcies al 4G del mòbil. Oh là là! van dir amb el primer gol de Messi. Era el moment de demanar que em deixessin entrar amb el cotxe. Rien du tout, mon ami.

El groc a França, a través dels armilles, sí que ha intentat i fins i tot ha aconseguit per moments aturar el país i fer caure pràcticament tot un president –Macron, fins fa tres dies el mirall europeu d’Albert Rivera– amb un moviment que ha sobrepassat la nostra revolta de Twitter i s’ha enfrontat amb la policia sense manies. Què dirien els mitjans i els polítics ultres si passés una cosa així a Catalunya? Tenim un govern autonòmic i uns representants polítics que no han desobeït cap tribunal –i mira que n’hi ha a Espanya– ni durant una micronèsima de segon i, a més, ha reprimit manifestacions dels CDR sense pietat. Malgrat això els llops esteparis de les dues capitals criden terrorisme, terrorisme i demanen el 155, el desallotjament d’un altre govern legalment constituït, la intervenció total i l’anorreament del color groc.

De moment la gran violència eslovena que hem dut a terme a Catalunya, a banda de portar llançagranades en miniatura en forma de llaços grocs, és que uns presos polítics facin vaga de fam. Això, és clar, si no tenim en compte la confessió del centrista i gran campió de motos d’aigua (sic) Álvaro de Marichalar, que jura haver patit un intent d’assassinat per part dels Mossos. Drogues no, recordeu-ho, nens.

Tots els seguidors catalans de Vox, Ciutadans i el PP –premi a qui trobi la diferència– se senten com els jugadors de Boca dirigint-se cap a l’estadi del River cada vegada que algú pronuncia les paraules maleïdes, ja sigui CDR, referèndum, Eslovènia o Puigdemont. Temen un monstre que ells han engendrat i altres han alimentat amb llegendes de tenebrosos almogàvers ressuscitats en les masmorres de la Generalitat. Com que mai passa res que s’acosti mínimament a allò que fa anys pronostiquen ara apunten al 21-D com l’Harmagedon, la gran batalla que els independentistes preparen per expulsar-los de ves a saber on. Una nova setmana tràgica s’esdevé en l’horitzó, si més no pels que només miren La Sexta o Telecinco. Mentrestant els que observen o observem com la democràcia espanyola se’n va a la merde, que dirien a Bordeus, també assistim sense sorpresa a la nova gran i última equidistància de l’esquerra d’obediència espanyola a Catalunya que posa en un costat els senyors de Vox i a l’altre els que volem votar. Molt bé.