Editorial

L’EDITORIAL

La poètica d’una Bota d’Or i una destitució

El temps (i el bon senderi) sovint posen cadascú al seu lloc. Ahir van coincidir dos fets que il·lustren perfectament com es bifurquen els camins. Mentre Leo Messi rebia la cinquena Bota d’Or que guanya –basat en una dada objectivable, sense votacions suggerides– el Manchester United empaquetava José Mourinho.

Messi ha respost amb contundència al seu cinquè lloc en la Pilota d’Or: cinc gols i tres assistències en dos partits de lliga. I, com cada vegada que ha recollit un trofeu, el primer que ha fet és compartir-lo amb els seus companys: “Estic en el millor equip del món, jugo al costat dels millors, i això ho fa tot més fàcil.” És la maduresa d’un jugador que se sap irrepetible però que assumeix que per guanyar títols i distincions individuals és bàsic ajudar a ser feliços els que juguen al seu costat.

En contrast, l’adeu de The Special One a l’United, després de 463 milions dilapidats en jugadors per guanyar títols menors. Barallar-se amb tothom a còpia de càstigs estrambòtics només li ha servit per estar a 19 punts del líder i a 11 dels llocs de Champions, però no li ha abaixat els fums. L’únic problema de la destitució –pactada o no, la realitat és aquesta– és que ens podem trobar el portuguès de nou al Madrid més d’hora que tard. Els interessos convergeixen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.