Opinió

Meravellosa minoria

El gener del 2018 el virrei espanyol que el PP havia col·locat a Girona, Juan Manuel Sánchez-Bustamante, no es va atrevir a seure a la llotja de Fontajau en un partit de l’Spar Citylift Uni perquè hauria estat lògicament objecte d’un boicot immediat per part de la resta d’autoritats escollides democràticament, que l’acusaven amb raó de ser partícip de la repressió indiscriminada de l’1 d’octubre i la que vindria després. Això va sulfurar Enric Millo en un episodi digne del comte duc d’Olivares exercint de sicari de Felip IV. És una escena que em serveix d’introducció per parlar probablement del club més extraordinari –en el sentit estricte d’allò que fuig de l’ordinari– de Catalunya. I no és un club de futbol centenari i no és un equip de nois i tampoc és una entitat de Barcelona.

L’Uni és un club que fuig dels paràmetres de la correcció política i de l’absurda neutralitat bartomeuiana per la qual alguns advoquen fins i tot en temps de gran injustícia i de persecució. El director esportiu, Pere Puig, és militant de la CUP, i la Guàrdia Civil –els mateixos que el volien estomacar l’1 d’octubre– fins i tot el va citar a declarar per un presumpte delicte d’odi. I rememorant d’aquell dia, l’actual director general i exentrenador del club, Xavi Fernández, va haver de ser extret del punt de votació pràcticament per tot un esquadró només per haver defensat el seu dret a votar en una imatge que es va fer viral. El club, a més, va posar en el primer equip una de les poques entrenadores que hi ha hagut en la darrera dècada a l’elit del bàsquet estatal, Anna Caula, posteriorment diputada al Parlament primer per Junts x Catalunya i després per ERC. Implicació.

Diumenge l’equip va esclafar la seva nèmesi, l’Avenida de Salamanca, en un pavelló a rebentar per gaudir no només d’un partit de bàsquet sinó de tot un espectacle, tot i la decepció, gens dissimulada, dels comentaristes de Teledeporte. Voleu promoció de l’esport femení? Poseu cinc mil seguidors en un pavelló a veure un partit de bàsquet. I a Fontajau hi entren, sense complexos, banderes, estelades, llaços, pancartes, etc. I s’hi crida “llibertat”, “independència” les vegades que calgui; de fet, fins que obtinguem les dues coses.

A Catalunya Salamanca ens porta alguns records obscurs, com ara els arxius manllevats per derecho de conquista. A Girona la rivalitat entre els dos grans equips es viu també amb passió i de vegades amb impotència per la força econòmica del rival. Amb tot, el dia de Sant Jordi del 2015 el drac castellà va cremar a Fontajau a mans del cavaller gironí en una final memorable.

Si l’Uni és un club tan excepcional també ho és per les grans figures que té al parquet, començant per Laia Palau, jugadora que pràcticament s’ha declarat antisistema i que després d’una trajectòria monumental en el bàsquet internacional viu cada partit a Girona com si fos l’últim de la seva vida.

És evident que tots els grans equips de la lliga necessiten fitxar a fora per aspirar als primers llocs, però Girona ha aconseguit mantenir, al costat de Palau, un bloc de jugadores catalanes completament identificades amb la ciutat i la seva afició: Núria Martínez, Rosó Buch i Helena Oma. I ha sabut arribar a un pacte, molt més meritori del que sembla, amb l’altre gran club del bàsquet de la ciutat (GEiEG) per compartir els equips de base.

Un club minoritari però meravellós.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)