Solari, abocat a una redefinició
Cristiano Ronaldo es va endur 50 gols per temporada. I amb ells, va marxar una forma de vida que havia servit el Real Madrid per acumular Champions quasi sense haver-se de plantejar gaires enigmes. Vivia despreocupat, en línia recta. Sabent-se vulnerable defensivament, quasi convidant el rival a contagiar-se de la seva apatia defensiva, entregant el protagonisme a les àrees on la moneda només tenia una cara, la del portuguès.
Despullat de gols, però, i orfe d’un relleu de magnitud mínimament similar, es trobava, i encara es troba, davant del repte de redefinir-se. O directament de definir-se. La sortida d’una peça obliga a reorganitzar-les totes. I en un moment de debilitat en què visualitzar el tauler no et garanteix la victòria. Lopetegui tenia la partida al cap, però li va faltar autoritat per jugar-la. Conscient que era perillós exposar la pilota, va intentar amagar-la. Va abraçar-se a Isco i Ceballos per contenir l’efecte pèndol d’una àrea a l’altra, però la pilota, com si es tractés d’aquella nit infausta contra el Saragossa quan era porter del Barça, se li va esmunyir entre els dits per caure a la taulada d’un Santiago Solari que demà pot guanyar un mundial de clubs, però que difícilment podrà enterrar una etapa de transició amb un títol. I invocar els famosos collons, tan estridents caiguts de la seva boca, tampoc el deslliuraran de la dificultat de dotar d’una ideologia un equip que de moment improvisa, que va evitant obstacles amb dificultat i que aquesta vegada no tindrà en els gols de Ronaldo la seva xarxa de seguretat.