El Sant Esteve ha estat el groc i el taronja brindant en una mateixa taula, el capítol de ciència-ficció d’arrel tribunera sobre la decadència gironina en una hipotètica sortida de Stuani, El poema de Nadal de Sagarra seguit d’exabruptes abocats sobre la imatge de Mourinho fumant-se una maqueta d’Old Trafford, l’apologia redundant a Laporta i una imitació barata de Núñez amb la barreja de vuit porrons amb coca de ratafia, els amics visibles amb sonets d’aficionat per fer saltar la llàgrima, els esbufecs i les mirades de reüll a les panxes alienes per dissimular la pròpia, les sàtires a les antigues parelles que feliçment ja no ens acompanyen, l’elogi a Bounou i el típic comentari que durarà poc a Girona, la migdiada amb els ulls oberts mentre els nens t’atropellen perseguint un temps que se’ns esmuny en silenci, uns segons d’absència amb el cor vagant amb la nostra gent empresonada, els primers propòsits de l’any nou que cauran dissimuladament a principis de febrer, les recomanacions literàries que acceptem amb empatia i no seran mai llegides, les visualitzacions al Youtube de les jugades de Ronaldinho amanides per les intervencions de Maradona en el mundial, però per sobre de tot aquest Sant Esteve ha estat el plaer d’escoltar les meves filles cantant la tornada de No vull que t’agradi aquesta cançó d’Els Pets mentre muntaven una casa de nines i, alhora, sentir el meu fill que en lloc de la camiseta del Barça vol la del Girona firmada per en Pere Pons.