L’any nou urgeix restaurar la façana per mantenir els fonaments viciats aliens al judici forà, així doncs, seguint aquest axioma de superficialitat vaig buidar el cotxe dels mil i un objectes acumulats per la creativitat dels meus fills. L’inventari va ser sorprenent: una cullera amb iogurt encarcarat, un guant de porter, un cromo trencat de Sergio Ramos al costat d’un d’intacte de Portu, un ninot d’en Doraemon amb la butxaca sencera, un llibre d’espiritualitat ignasiana, tres mil trossets de galetes, dos plats de plàstic, un dibuix de Montilivi, un CD de Joaquín Sabina oblidat per la irrupció de Spotify Premium, un sobre de la reunió de pares del meu fill quan feia P5 (ara fa 2n de primària), dos paraigües petits d’aquells que dius “Porto dos mesos veient-los i ara que plou no sé pas on són!”, un cartell exigint la llibertat dels presos, la pàgina d’El Punt Avui on es parlava de l’estrena d’El brindis a La Planeta, un calendari del 2018 de Montserrat, la pua de Pau Donés del concert a Cap Roig, i sobretot, per a alegria dels nanos, la bufanda del Girona comprada el dia després de l’ascens. L’eufòria per la troballa d’aquesta relíquia familiar va inflamar un enfrontament amb la finalitat d’adquirir la propietat d’un record feliç d’infantesa. Davant la manca de diàleg per una actitud d’ocell groc enfarinat davant d’una urna, vaig fer un cop de puny patern tallant la bufanda en tres per allò que estant en família les penes es multipliquen i les alegries es divideixen. Silenci filial. Amén.