Empatia amb els damnificats del Reus

Els episodis propis de la lamentable situació que viu el Reus haurien de motivar més reflexió que estridència, més comprensió que diferència, més raó que rauxa. És clar que demanar tot això en un club que no troba qui el compri, que si dijous no ha aconseguit diners deurà quatre mesos al cos tècnic i als treballadors i que afronta els partits amb una plantilla que perd un llençol en cada bugada és com vendre aspirines a un farmacèutic.

Ahir, l’endemà de la miraculosa victòria a Màlaga, vam viure una altra topada producte del comprensible nerviosisme general, amb la resposta irada i precipitada de la plantilla contra el seu tècnic, a qui atribuïa unes manifestacions a Màlaga que, en realitat, anaven dirigides a l’AFE. Tant és així que poques hores més tard van puntualitzar-la. Ni als jugadors ni a l’entrenador Xavi Bartolo, que no ha cobrat, se’ls ha de jutjar amb severitat.

Amb tanta tensió, tot és comprensible. Però en aquest context, que un organisme de la RFEF de l’expresident del sindicat de jugadors fos qui obligués a jugar el partit justament contra el criteri de l’AFE és una paradoxa que fa mal. I que un equip amb 12 fitxes professionals sigui forçat a jugar deu ser molt legal, però comunica una trista imatge de lliga deshumanitzada.