Cada vegada que Messi assoleix una fita amb xifres hiperbòliques –com ara els 400 gols amb el Barça en la lliga– es fa més patent que el dia –confiem que encara llunyà– que el millor jugador de la història decideixi fer el pas a exjugador, el Barça haurà d’abordar una transició que, pel seu bé, caldrà haver planificat amb temps i amb tot detall. Mentrestant, no es tracta d’aigualir el vi, sinó d’entendre i disfrutar d’una realitat que no només no es redimensiona com es podria pensar que correspon a un jugador que farà 32 anys, sinó que s’enriqueix amb matisos que el fan encara més únic, inimitable.

Perquè Messi és la síntesi del futbol. Avui ponderem els 400 gols d’un depredador que transcendeix la figura del 9. De fet, quan l’argentí s’ha enfilat al cim del planeta ha estat a partir del moment que Guardiola el va situar de fals 9. Any rere any, el seu impacte creix més que la seva capacitat realitzadora. Messi llegeix el partit, observa el rival i els companys i d’aquí surten gols, assistències i, en definitiva, desequilibri.

Pensar que la dimensió de l’astre argentí tapa altres realitats igualment brillantíssimes, com ara la voracitat golejadora de Luis Suárez (166 gols en 220 partits amb el Barça), és un simplisme. Més que eclipsar-les, s’ajusta més a la realitat dir que les potencia.