L’afer de la hipotètica alineació indeguda de Chumi és una mostra més de com pot ser de complicada la vida quan es vol regular fins i tot l’aire que es respira. Partint d’una normativa que fa anys devia ser comprensible s’han anat afegint apartats, excepcions i puntualitzacions de les excepcions fins a dibuixar un laberint normatiu que només uns serveis jurídics amb capacitat i temps per interpretar-ho siguin capaços de dir si el jove central del Barça B podia jugar o no al camp del Llevant. I ni tan sols això, perquè el degoteig d’opinions contradictòries entre teòrics especialistes que vam viure ahir a la tarda fa pensar que a base d’afegir apartats i subapartats, la regla és tan poc clara que es presta a interpretacions diverses. I això, tractant-se del Barça i el Llevant. Val més no pensar què passaria si el cas s’hagués donat en un partit de tercera divisió.

El cas hauria de servir per prendre consciència que les regles, si no són clares i assimilables, no són justes. En aquest context, el millor que li pot passar al Barça és que, qui se n’ha adonat, ha fet tard. A menys que el TAD –sobre el paper, una tercera instància de la cadena juridicoesportiva– decideixi que es passa el cas per l’arc de Sant Martí i hi intervé. Que pitjors coses veiem cada dia en la justícia espanyola.