Recordem quins eren els plans del senyor Javier Tebas per a aquesta costa de gener i els primers jorns de febrer. No hauria estat culpa seva només, és clar, sinó d’un davanter africà de joc poc elegant, velocitat estàtica i recorregut limitat. Doumbia és el seu nom. El seu inesperat toc de pilota dins l’àrea al Wanda Metropolitano va classificar el Girona per als quarts de final de la copa. Una gesta insospitada que ningú, ni el mateix club, preveia en el famós pla de treball per portar el derbi de la lliga de dissabte contra el Barça a Miami. Valverde, en la copa, tampoc hauria ajudat a facilitar les coses. Posar Messi contra el Llevant en el partit de tornada era assegurar la classificació sí o sí. L’argentí en aquests partits és com la llei de la gravetat, els gols i les assistències cauen pel seu propi pes. No s’han guanyat quatre copes seguides per casualitat. En el suposat entorn de fulls de càlcul, estadístiques i estudis de riscos en què deuen treballar els professionals de la LFP, aquestes coses –que el Barça guanya sempre la copa–s’haurien de donar per descomptades.

Imagineu ara el Girona agafant les maletes, després de competir, o intentar fer-ho al Bernabéu contra el campió d’Europa, volant cap a Miami a jugar-se tres punts que poden ser vitals contra el campió de lliga, el Barça. També m’hauria agradat veure la cara de Valverde, últimament tan simpàtic, explicant davant els mitjans com s’ho faria per encadenar el partit de copa al camp del Sevilla, quasi res, amb el desplaçament transoceànic a Florida. Ep, i que no se li acudís reservar Messi i Suárez, que per contracte hauria tocat portar-los a vendre el producte.

Després d’entomar el Madrid al Bernabéu i el Barça a Miami, el Girona hauria tornat a casa, ves a saber amb quins ànims. I qui l’esperaria a Montilivi en dos o tres dies? Doncs un altre cop el Madrid, en la tornada dels quarts de final de la copa. Seria un pim-pam sense precedents. Els blancs, que el dia 27 tenen partit al camp de l’Espanyol, haurien pogut quedar-se tranquil·lament a Catalunya esperant un rival trinxat per acabar-lo de rematar al camp. Haurien estat els quarts de final més plàcids dels últims anys per al Madrid.

En vista d’aquest temible escenari, Tebas també hauria pogut recórrer a la federació espanyola –em crec qualsevol cosa d’aquest senyor– per mirar d’arreglar el sorteig de copa i fer que el Girona jugués per exemple contra l’Espanyol. D’aquesta manera els partits, tal volta, s’haurien pogut moure de dia, ja que els blanc-i-blaus no juguen a Europa. El marge de maniobra, però, seria pràcticament impossible. Les semifinals de la copa estan col·locades el 6 de febrer, el dia 13 torna la Champions i la lliga no s’atura en cap moment en tot el mes. Ajornar partits de lliga dels equips implicats hauria estat tot un drama perquè el negoci d’anar a Miami ja afectaria també tercers i quarts implicats, que demanarien com a mínim una compensació econòmica, que s’hauria acabat menjant el suposat benefici a què aspiraven el Girona i el Barça.

De fet, quan es negociava milió amunt i milió avall amb els senyors de Miami, tots sabien el merder en què es ficaven: Barça, Girona, LFP, RFEA, jugadors, etcètera. Una de les condicions gairebé imprescindibles era una eliminació estratègica del Girona en les primeres eliminatòries de la copa. Però amb Doumbia, com amb el cuiner d’aquella pel·lícula, ningú no hi comptava.