És probable que en la història de la LFP no hi hagi hagut cap club que hagi portat el caos financer tan lluny com ho ha fet el Reus, com també és cert que de clubs amb deutes i males pràctiques administratives i econòmiques n’hi ha hagut alguns i no han acabat expulsats. Res a veure amb el descens administratiu del Sevilla i el Celta el 1995, revocat per una raó tan poc jurídica com la pressió popular i que va desembocar en una lliga de 22 equips.

Eren altres temps. Tot fa pensar que conductes com la del Reus –a més, reincident– no quedarien impunes fos quin fos el club protagonista. I tan evident com això és que a la lliga li és molt menys costós castigar de manera exemplar un club petit i amb poca tradició professional com el Reus i així tenir-los tots avisats que ara sí que hi ha rigor.

La resolució sosté que el Reus no havia de començar la lliga, però alhora admet que no es podia impedir que ho fes. Per tant, els mecanismes de control són insuficients. I manté que la comissió d’infraccions greus encara ho és més pel fet que la resta de clubs compleix, una formulació de base jurídica dubtosa. La recança que genera un càstig tan sever és que recau en un club que té nou propietari des de fa pocs dies i que, sense el principal actiu –la plaça en la LFP–, té difícil donar viabilitat al projecte.