Fins no fa pas massa existia l’organisme Marca Espanya, que pagàvem bitllo-bitllo tots els contribuents, també els catalans, és clar. La marca va patir una implosió formidable arran dels fets de l’octubre a Catalunya, quan l’Estat espanyol va quedar precisament “marcat” com un estat totalitari. Els ridículs internacionals del govern de Rajoy van servir, a més, perquè la creació d’aquesta marca tingués l’efecte invers al desitjat. Tothom se’n fotia. Hi va haver moments, no de vergonya aliena, sinó de dictadura bananera a l’estil Maduro, com aquell dia que el ministre Dastis va sortir a la BBC i va afirmar sense rubor que les imatges de l’1 d’octubre eren fake news davant la cara del presentador, que no només li recordava el que havia passat sinó que li passava els vídeos als col·legis catalans un rere l’altre. En fi.

Davant aquest monumental desastre el nou ministre Borrell ha agafat els diners que anaven a la Marca Espanya, n’hi ha posat més i els ha col·locat en un nou ens que ara s’anomena España Global. Perquè quedi clar quin és el principal objectiu d’aquesta nova secretaria general, ha nomenat com a responsable Irene Lozano, antiga diputada d’UPyD –que era com una barreja entre VOX i Ciutadans–. Lozano i Borrell ja han dit que un dels principals objectius del nou organisme és mitigar els efectes internacionals en el suposat prestigi d’Espanya del judici als presos polítics. O sigui, es dona per fet que el Suprem, la fiscalia i companyia faran el que els doni la gana. Ara es tracta de tapar-ho com sigui, sobretot amb els nostres diners i també amb campanyes de desinformació arreu. Estiguem preparats.

I davant el caire que està agafant España Global –que té un web d’allò més innocent–, què hi fa encara, la Fundació del FC Barcelona, entre els seus col·laboradors? La campanya internacional que intenta des d’ara mateix justificar presons de llarguíssima durada a representants electes per delictes que no han comès no s’adiu amb cap dels suposats objectius que la fundació blaugrana té en el seu catàleg. Segurament la col·laboració inicial entre les dues entitats partia d’unes bases que fugien de qualsevol implicació política (més aviat solidària) de l’entitat catalana, però ara això s’ha acabat.

Les declaracions de Borrell i de Lozano, la nova partida pressupostària i les intencions del govern espanyol d’usar barroerament España Global per als seus propis objectius polítics obliguen Joan Cardoner, responsable de l’àrea social del Barça, a fer marxa enrere i a despolititzar un dels referents del club. No soc precisament sospitós de demanar que el Barça eviti definir-se políticament; de fet, ho he reclamat sempre, però entenc que la Fundació està per sobre de tot això, i com que està per sobre no cal tacar-la amb la baixesa ètica de segons quins estaments, començant també per Espanya com a estat, que és ara mateix qui no deixa sortir l’Open Arms –col·laborador de la Fundació– del port de Barcelona per anar a rescatar els refugiats que moren al Mediterrani.

La fundació és una ONG que ha de vetllar per oferir una imatge exquisida. El poder mediàtic del Barça, dels seus jugadors, la potència de la seva massa social, el seu impacte en el Tercer Món i la grandesa del seu propi nom haurien de permetre de sobres a la fundació caminar sola i assolir els seus desafiaments solidaris sense males companyies. Molts dels seus donants segur que ho acabaran agraint també.