Cillessen i el factor mental
Quan són els mateixos porters (i no pocs) els que admeten una certa connexió entre el seu gremi i la bogeria, alguna cosa hi deu haver de certa. Però quan un observa Jasper Cillessen, li costa reconèixer un vessant dement. Així com Marc-André Ter Stegen ha après a còpia de conviure amb el precipici, d’haver de regular una inconsciència natural, de moderar el risc com a modus vivendi, l’holandès ha arribat al cor del barcelonisme des de l’altra vorera, des del terreny on algú necessita tenir el cap molt fred per corregir el temor a l’errada, des d’uns primers entrenaments de vertigen, des d’uns primers contactes amb el Camp Nou que convidaven a fer-se petit.
I per ser porter, a qualsevol lloc però sobretot al Barça, la silueta ha de ser allargada i el pit inflat. Tolerar una convivència entre el protagonisme i la sensació d’orfandat. Entre l’obligació d’exercir d’una balda més en la cadena de passades, de pensar ràpid amb els peus, i alhora de saber que el partit potser només et concedeix una oportunitat de guanyar-te la glòria. Contra el Sevilla en van ser dues. I Cillessen va correspondre amb la grandesa que potser per instint natural no li corresponia. Però sí per la perseverança d’algú que ha treballat el seu destí de forma calculada, que ha sabut regular els nivells ambientals i sobretot relativitzar les conseqüències de les seves actuacions. Acceptar la pressió com un factor normal per poder elevar-se a un nivell que quan defensava la porteria de l’Ajax ni havia insinuat.