Les federacions d’handbol deuen estar molt contentes amb la repercussió de mundials i europeus al gener, però els jugadors cobren dels clubs, que els fitxen per assolir uns objectius i veuen com arriba la fase clau de la temporada i no hi ha assegurança que els rescabali de la pèrdua esportiva que representen lesions com la del blaugrana Mortensen, que són evitables i falsegen tant la competició com un club que fitxa sense control i després no paga.

Pascual brama, i hi té tot el dret, contra la federació danesa perquè va trinxar el genoll de Mortensen quan, vist com va anar la final, no calia. També envia un missatge demanant responsabilitat al jugador, igualment legítim però que sona excessiu perquè Mortensen és el menys culpable de tot. Molt més, en canvi, ho són els clubs, dels quals Pascual no va dir res. Amb la força de tenir els millors jugadors i uns pressupostos considerables, és inexplicable com han aguantat dues dècades d’aquesta expropiació forçosa cada gener. Mundials i europeus, cap al setembre, quan encara hi ha marge per corregir. Com fa el bàsquet, per exemple. Què esperen per plantar-se? Si els grans clubs acorden no deixar els jugadors –tenen novament l’exemple del bàsquet– no hi haurà federació que ho aguanti. Si no ho fan, de què es queixa Xavi Pascual?