La meva infància reposa moribunda en un àlbum de cromos dels noranta que comparteix calaix amb agendes buides, cartes amb promeses de cendra –Laia, guardo les teves–, cintes de casset forçades amb els Bics de torn, i mil fotografies on les penes s’ofegaven en una idea còmica del futur. Mai la desperto per no angoixar-me dialogant amb morts però el meu fill, sense avisar, va decidir fregar la pols de la làmpada per trobar en Guardiola jugador mentre admirava la capacitat de Yekini de cabre dins una fotografia. Anava passant pàgines i la pregunta temuda va arribar: “Papa, com jugava en Guardiola?” Merda, sense filtre, així, obviant qualsevol premissa afectiva per no malmetre la meva relació adúltera amb el temps. Ho va fer amb el mateix to ingenu que trenta anys enrere vaig suplicar al pare, cercant les imatges dels fets mereixedors de ser viscuts, que m’expliqués com en Cruyff va etzibar cinc campanades a la Porta del Sol. No tenia colònia Brummel empastifada al coll ni una pipa mig acabada per donar un ambient octogenari a l’escena, però vaig relatar el futbol de toc d’en Guardiola amb un aire barroc, com si impedir la comprensió d’algunes paraules engrandís la seva figura. El nano atenia amb l’esguard misteriós d’aquell que sent per primera vegada qui són els reis, però darrere la seva mirada ingènua s’amagava la mala llet del que sap que un dia podrà fer el mateix amb els seus fills parlant una i altra vegada de Leo Messi, i aquí, per primera vegada, es va sentir sense escrúpols molt millor que jo.