Pel Camp Nou han passat la Via Catalana i el Concert per la Llibertat, entre altres fets compromesos amb els drets nacionals de Catalunya, al costat dels quals també hi ha errors, com ara la no suspensió del Barça-Las Palmas l’1 d’octubre del 2017. En el terreny de les paraules, la presa de posició del club és fer costat al criteri de la majoria de la societat catalana. I en l’àmbit dels gestos, ahir el Barça en va fer un d’alta potència simbòlica decidint la retirada de les medalles atorgades al dictador feixista Francisco Franco.

El Barça ha trigat 40 anys a desfranquitzar-se del tot, malgrat que ha tingut algun president inequívocament independentista. És probable que anys enrere els fets i les paraules cotitzessin més alt que els gestos, però en un moment en què Catalunya es juga el seu futur i les sensibilitats afloren, els elements simbòlics cobren un valor desconegut fa tan sols una dècada.

No és un gest menor. És el Barça, una gran marca de Catalunya, el que fa el pas. I ho fa en un moment de gran potència, la vigília de l’inici del judici contra els presos polítics catalans, una causa general que ataca els valors democràtics essencials i que pretén imposar unes condemnes predeterminades a partir d’un relat creat ad hoc, d’una successió de falsedats amb pàtina de veracitat avalada pels cossos policials espanyols, la fiscalia, l’advocacia de l’Estat i part de la judicatura. Si fa no fa, com feia el règim de Franco en judicis sumaríssims.