Dissabte, surto de l’estadi carregat de desesperació. Diumenge, es transforma en desil·lusió. Dilluns, passem a la depressió. Dimarts, m’aïllo (abans és la salut, Jordi). Dimecres, gentilesa dels mites de la “Pablo Machine”, xerrada amb Onésimo, Andrés i Izaguirre, els veig animats. Dijous, escric: “Si tornem a l’essència, podem remuntar.” Divendres, es publica l’article. Dissabte, estirat al sofà, mirada al sostre, braços alçats i somriure de descàrrega, celebro el gol de Griezmann (ai, Dorca! Així t’has de veure amb quasi quaranta anys?).

Diumenge, el dubte està en si miro o no el partit, opto per veure’l; a la primera part, alleujament, estem ben plantats; a la segona, eufòria, Eusebio no em fa cas (sort!) i amb la seva idea l’equip fa ballar el Madrid; al llindar de l’infart per culpa de la rematada de Courtouis, confirmo que tinc les coronàries bé. Dilluns, altivesa, i ara què, eh! Dimarts, dia de confirmació. Dimecres, escric aquest dietari. Dijous, aturada general. Divendres, em llegiu. Dissabte, mirar el calendari i els resultats amb la tranquil·litat dels quatre punts d’avantatge; molt per fer. Diumenge, alegrar-me dels retorns a la convocatòria. Dilluns, a Montilivi confiat, animar i guanyar.