Opinió

Una mica de política i esport

Ja fa un parell de setmanes que al matí, mentre llegeixo El Punt Avui, vaig saltant d’un dial a l’altre per parar l’orella i atendre com Mònica Terribas i Jordi Basté ens traslladen el que passa a la sala segona del Tribunal Suprem. Som molts els que d’una manera o una altra seguim el judici contra els líders polítics i socials catalans.

A Espanya la cobertura del procés ha passat del prime time de totes les cadenes generalistes al Canal 24 Horas de TVE amb l’1% del share. La resta de cadenes no hi han fet el buit però una cobertura esbiaixada i parcial pot ser més tendenciosa que la ignorància. Les declaracions dels presos s’emeten escapçades, mentre que la dels testimonis dels diferents acusadors, majoritàriament íntegres. Els ciutadans espanyols que vulguin escoltar les paraules dels acusats sense filtres ni interpretacions ho tenen certament difícil.

Ha de ser Gerard Piqué qui, coneixedor de la seva notorietat mediàtica, manifesti dimecres des de les entranyes del Bernabéu el seu desencís i preocupació per la poca cobertura dels mitjans espanyols al judici del procés? Dissabte en va tornar a parlar. Primer per contestar un beneit que fa servir l’insult a falta d’arguments i en segon lloc per negar el que sembla evident: no hi va haver rebel·lió. Piqué va parlar de diàleg, un fet incompatible amb la venjança. Més enllà del nostre pensament particular, els primers dies del judici han servit per comprovar la poca consistència de les proves i la incapacitat de l’acusació per demostrar uns delictes que no van existir. Desobediència? Tota. Desobediència pacífica per portar a terme un anhel tan democràtic com el dret a decidir.

Àlex Granell, després de guanyar el Real Madrid per 1-2, va significar la importància de la victòria més enllà dels tres punts. El capità del Girona va voler reivindicar “els polítics que estan sent jutjats injustament” i que la victòria contra el Madrid era una manera de donar suport als líders independentistes.

Un cas obertament conegut per tots és el de Pep Guardiola. L’entrenador del Manchester City s’ha mostrat històricament a favor del dret de decidir. Fins al punt d’haver-li costat diners de la seva butxaca per reivindicar l’injust empresonament i exili del govern de la Generalitat amb el llaç groc a les banquetes de la Premier. Pep Guardiola és juntament amb el president Puigdemont una de les persones que més ha donat a conèixer al món el procés que està vivint el nostre país.

És molt difícil ser totalment lliure. Tots tenim els nostres condicionants, ja siguin de caràcter personal, professional, ideològic o econòmic. Guardiola, Piqué i Granell s’acosten al que entenc com a ciutadà lliure. Els esportistes d’elit tenen el mateix dret a expressar públicament els seus pensaments que no fer-ho, i que això no els penalitzi en el seu àmbit professional. Pensar en un sentit o en un altre no alterarà les seves capacitats o les seves qualitats tècniques o físiques.

Estem tots nosaltres com a societat realment preparats per respectar la llibertat d’expressió de qualsevol persona? Si ens enorgulleix que Piqué, Granell o Guardiola s’expressin públicament sobre el procés ens hauríem de sentir igualment orgullosos quan ho fa Rafa Nadal. Per ser lliures s’ha de compartir la llibertat.

Cançó per començar bé la setmana i no oblidar la gent que estimem: You’re missing. Bruce Springsteen



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.