Opinió

Valls 2032

No és que aquesta històrica vila de l’Alt Camp s’hagi despertat de cop i vulgui organitzar uns Jocs Olímpics. De fet, seria una idea, aquesta, no gaire més lírica que no pas la que fa dies que volta pels mitjans de comunicació per obra i gràcia de Manuel Valls, candidat a l’alcaldia de Barcelona per un grupuscle de “moderats” que lidera Ciutadans i Albert Rivera, senyorets que governen a Andalusia gràcies a Vox. Valls ha tingut la pensada de demanar els Jocs Olímpics d’estiu –no els confonguem amb els d’hivern perquè encara prendrem mal– del 2032 per celebrar, d’aquesta manera, els 50 anys dels Jocs de Barcelona. Curiosament la capital catalana va guanyar aquells jocs als anys vuitanta contra París i França, país on ja treballava com a jove polític jacobí fins al moll de l’os el futur primer ministre francès.

Que la gran idea de Valls per al futur de Barcelona –amb l’aigua que baixa– sigui celebrar uns altres Jocs Olímpics, o sigui, un retorn al passat amb majúscules, és, entenc, la conseqüència del seu momentani naufragi en les enquestes i la mínima capacitat d’anàlisi de la realitat política actual. Primer de tot, algú hauria d’informar-lo dels ingents esforços que s’estan fent des de tot el territori, el mateix govern i el consistori –amb el suport del COI, sobretot de Pere Miró– per bastir una candidatura que tingui una mínima possibilitat per als Jocs d’hivern del 2030, l’origen dels quals prové d’una antiga proposta o idea –que jo mateix vaig qualificar de bomber– de Jordi Hereu, desesperat per deixar un mínim llegat que es pogués associar al seu nom. Finalment el seu llegat ha estat com el de Duran i Lleida, un lloc al consell d’administració d’Aena, tot i que, paradoxes de la vida, havia reclamat temps ençà que la gestió de l’aeroport fos compartida amb les administracions catalanes.

Aquests Jocs d’hivern, que de moment només van de despatx en despatx, se subjecten per un fil invisible, que són les relacions entre Catalunya i l’Estat. Si aquestes es trenquen –per exemple, amb una victòria de la triple aliança a Madrid–, adeu a tot plegat. Qualsevol decisió sempre ha de passar per les mans del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i del govern de l’Estat, mentre no canviï la relació actual de poder entre Catalunya i l’Estat que la “posseeix”. Si s’esdevingués el miracle que Valls i els partits que es diuen constitucionalistes i que en veritat són espanyolistes i repressors conquerissin l’alcaldia de Barcelona, no m’imagino el polític francès dirigint-se al COE i al govern espanyol demanant el permís i el pressupost per portar a la capital catalana una segona edició dels Jocs abans que Madrid hagi pogut fer encara ni tan sols la seva primera, amb instal·lacions, a l’estil de la Caja Mágica, que esperen ser usades aquest segle o el vinent per a allò que van ser alçades, el somni d’empatar finalment i olímpicament amb Barcelona.

Valls i el seu entorn confien que una crida a la “unitat” olímpica, que inclouria Felip VI, el deep state, una part de la dreta catalana econòmica i nostàlgics del PSOE català, servirà per posar-nos una bena als ulls i una pastanaga al nas. Afortunadament la societat ha madurat i ja no ens enganyen ni els que volen ni tan sols els que poden.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)