Van passant els anys i, a còpia de solidesa en el govern de l’àrea pròpia, en la presa de decisions i en la sortida de la pilota, la trajectòria de Gerard Piqué es va convertint en una reivindicació plena de fonament del Piquenbauer, l’analogia tantes vegades expressada entre el central del Barça i el lliure –mig centre defensiu al segle XXI– de la gran Alemanya campiona del món i d’Europa en la dècada dels 70.

A Old Trafford, Piqué es va engrandir fins a magnituds hiperbòliques, tot un monstre per al Manchester United. Deixar la selecció espanyola, a més d’estalviar-li no pas poc estrès, li està permetent tocar el cel futbolístic. Costa trobar algun element per argumentar que no sigui el millor central del món en aquests moments.

Piqué és un líder natural a dins i a fora de la gespa. Però la seva gran lliçó a Manchester, tot i que la magnificència del seu futbol l’autoritzaria a presumir-ne, la va oferir amb el micròfon a la mà. Piqué és un lliurepensador que no té por d’expressar-se, que no renega dels titulars. Però dimecres el seu discurs no es va moure d’un “encara no hem fet res” que denota la presa de consciència que aquest pot ser un gran any per al Barça i per a ell mateix. El Barça tot just és a quarts i Piqué, encara que no ho verbalitzi, se sent amb capacitat i energia per transmetre el desig d’afrontar els més grans reptes, encara que passin per un cara a cara amb Cristiano Ronaldo en una hipotètica final. Amb la convicció de sortir-ne victoriós.