Opinió

S’ha de celebrar tot!

Tinc cinquanta-un anys, dimecres en faré cinquanta-dos. La primera lliga que vaig guanyar va ser la del Cruyff jugador (1974). D’aquesta em queda el record del 0-5 al Bernabéu i la cançó de La Trinca. Em passa una cosa semblant amb la mort de Franco: només recordo l’alegria dels pares i avis i els dies de festa a l’escola. No era prou conscient de viure sota el règim totalitari d’un feixista. Era un nen feliç.

La segona és la de l’“Urruti, t’estimo” d’en Puyal, amb Schuster i Venables (1985). La visc, la gaudeixo i la celebro a Canaletes. D’aquesta, però, em queda el record amarg de generar un any després la pitjor experiència personal com a barcelonista: el viatge a Sevilla i la derrota a la final de la copa d’Europa.

És l’hora de la tornada de Johan, ara com a entrenador. Un somni humit fet realitat que es prolonga durant quatre anys (1991, 92, 93 i 94). Unes temporades brutals tant per les formes com en el fons. Unes lligues, un entrenador, un model que va canviar la història del Barça.

Van Gaal ens va tornar la il·lusió per guanyar i per fer-ho amb gent de casa. Van Gaal és Xavi, és Puyol i, uns anys després, és Valdés i és Iniesta. Laporta ens afegeix l’orgull de ser del Barça, Ronaldinho el somriure i Rijkaard un estat de relaxació sempre necessari.

Punt i a part és l’arribada de Guardiola. El Barça va sumar el talent més gran criat a La Masia amb el del millor entrenador del món. Mai serem prou conscients que vam veure una setmana rere l’altra Messi, Xavi, Piqué, Puyol, Valdés, Busquets, Iniesta i Pedro acompanyats d’Henry, Eto’o, Alves, Abidal i companyia. El millor de casa amb el millor de fora. Lligues, Champions, triplets, sextets... Amb aquesta gent vam tocar el cel. Amb l’adeu de Guardiola vam viure la lliga dels 100 punts d’en Tito Vilanova, el pragmatisme de Luis Enrique i la senzillesa de Valverde. Totes les lligues tenen el mateix valor quantitatiu. El valor qualitatiu i sentimental ja és personal.

S’han de celebrar totes les lligues, perquè totes són meritòries i importants. La intensitat de cada celebració depèn de moltes coses: estat d’ànim, dificultat de la victòria, empatia amb els jugadors i tècnics... Dissabte hi va haver circumstàncies que no van ajudar a fer-la grossa. Molta gent es va acostar al Camp Nou únicament per celebrar el títol. Que Messi no fos titular no va ajudar a posar calenta la gent, que sense Messi no marquéssim cap gol tampoc, i que juguéssim el darrer tram del partit contra el Llevant tancats en camp propi, encara menys.

Un cop acabat el partit només uns moments de comunió entre la graderia i l’equip quan aquest s’acostà a la grada d’animació. Res més. Els focs artificials semblen pensats perquè els jugadors els gaudeixin amb els seus fills, no amb els aficionats. Hem de tornar a les grans celebracions. Costa massa guanyar una lliga per no celebrar-la com cal. Tots tenim familiars, amics i coneguts que han marxat massa d’hora i que ahir haurien volgut ser al Camp Nou per celebrar-ho. Celebrem-ho per ells, per Messi, pels seus companys, pels tècnics, pels socis, pels aficionats, pels polítics i activistes empresonats injustament, pels exiliats, pels malalts que lluiten per deixar-ho de ser i, especialment, per l’enyorat Tito Vilanova, un dels artífexs que el que és extraordinari sembli normal. Dissabte, cinc anys després de la seva mort, va ser recordat. Mai l’oblidarem.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)