Opinió

Herois

No tinc gairebé paraules per expressar l’admiració, gairebé devoció, que sento com a simple aficionat al futbol pels dos partits que va fer el Liverpool contra el Barça, un gegant al qual va reduir al no-res fins i tot jugant amb els suplents dels suplents. Jugadors tècnicament inferiors al seu rival, amb un palmarès encara irrisori i amb una muntanya formidable per escalar, van creure, o més ben aviat algú els va fer creure, que tot era possible. El Liverpool va tornar del Camp Nou com els vaixells anglesos de les costes de Dunkerque el 1940, com si aquell dia haguessin perdut la guerra per greus errors propis i encerts del rival. Però resulta, paradoxes de la vida, que un alemany, Jürgen Klopp, va exercir de Churchill i va canviar el signe d’aquesta guerra tot i que pel camí va anar perdent múltiples batalles: el Barça descansat, Firmino lesionat, Salah lesionat i la Premier volant cap a Manchester.

Sense pràcticament cap jugador desequilibrador, el Liverpool només tenia una arma per intimidar al Barça, i a fe de Déu que la va usar. El món s’acabava 90 minuts després d’aquell partit. Tot el que aquests jugadors havien de fer a la seva vida es reduïa a un partit. Metre a metre, com recitava Al Pacino a Any given sunday, i fins a l’últim alè. Que la caiguda fos, com a mínim, digna de ser recordada per una afició que, de fet, donava també per descomptada l’eliminació.

L’entrada al camp, per exemple, dels jugadors del Liverpool després del descans, a tota velocitat cap a la gespa, contrastava amb la dels jugadors del Barça, caminant cap a la perdició. No crec en moltes de les presumptes armes metodològiques del coaching modern, màgic per alguns, però alguna cosa té Klopp que insufla als seus guerrers un esperit no només indomable sinó gairebé suïcida. Es va veure al Camp Nou. Amb 3-0 en el minut 93 seguia atacant amb cinc davanters i Allison, el porter, va estar a punt d’anar a rematar un córner en el descompte. En aquells minuts de vertigen va començar la remuntada anglesa.

El Liverpool va fer una impossible defensa individual a tota la pista –per usar un concepte basquetbolístic– als jugadors del Barça, que van viure un malson que trigaran a oblidar perquè simplement –greu error– van sortir a jugar un partit de futbol més contra onze esportistes que havien decidit que moririen si calia sobre la gespa. Més enllà de l’estratègia –no cal dir que la del Liverpool va ser ultraofensiva–, les emocions també van començar a obrir en canal el futur de Valverde i els seus jugadors, incapaços de fer dos passos endavant, el mental i el tàctic. Tot plegat es va traduir en el quart gol, un equip esgotat físicament però amb la moral pels núvols contra un rival menys cansat però rodejat de fantasmes, els propis i els aliens.

A Klopp ja ningú li podrà discutir que només és un entrenador que necessita el contraatac per viure en plenitud o que se sent a gust en l’intercanvi de cops. A Anfield pràcticament només un boxejador va colpejar, mentre l’altre, més gran, més fort i més temible, feia esforços inútils per aixecar-se de la lona. La de dimarts no és una victòria només d’uns professionals de l’esport, sinó d’uns autèntics herois.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)