En l’esport no existeix el fracàs

L’únic avantatge de fer anys és que vas acumulant experiències. Dijous, en farà 40 que era a Basilea. Molt jove, només 12 anys, acompanyat del pare, del meu germà Joan i d’un amic. Aleshores, només havia vist guanyar una lliga, que gairebé no recordo, i una copa del Rei. Aquella copa ens va donar dret a jugar una competició ja desapareguda: la recopa d’Europa. Més de 30.000 barcelonistes ens vam desplaçar a la ciutat suïssa per intentar conquerir un títol europeu. El primer des de les antigues copes de Fires. Més de 24 hores d’autocar (dels d’abans) per anar i les mateixes per tornar. Cent vint minuts d’agonia per viure el primer gran moment europeu del Barça. Dimarts passat a Liverpool, en canvi, vam viure el darrer terrabastall de la història del Barça. Aquesta mateixa història ens recorda que Artola, Zuviria, Migueli, Albadalejo, De la Cruz, Costas, Paco Martínez, Neeskens, Rexach, Tente Sánchez, Krankl, Asensi i Carrasco, amb Rifé al capdavant, són uns herois. Aquella és una de les èpoques en què guanyar una lliga era una quimera. Dos dels jugadors més emblemàtics poden donar fe d’això: Rexach va jugar 16 temporades en el primer equip del Barça i va guanyar només una lliga i Migueli, amb el mateix nombre d’anys, dues. Migueli és en el grup dels cinc jugadors amb més partits jugats amb la samarreta del Barça. Messi, en 14 temporades, ha guanyat 10 lligues.

Han passat prou dies per no haver d’escriure aquest article en calent i emprenyat amb la possibilitat de vomitar pel boc gros alguna sentència injusta per als seus protagonistes. Nosaltres ja podem anar fent reflexions i anàlisis que, si no les fan els qui manen, no serveix de res. De Valverde no tinc res a dir. Bon paio, bon entrenador i bon professional. Els qui el van fitxar sabien, o haurien de saber, quins són el seu estil i el seu model de joc. L’Ernesto no ha enganyat a ningú.

Des del Tata Martino que no hi veig reflectit l’estil propi que ens ha fet excel·lir. El triplet de Luis Enrique va ser una meravellosa anomalia propiciada, en gran mesura, perquè l’equip i el cos tècnic van unir-se futbolísticament a partir del descarrilament d’Anoeta. I Valverde, si surt del Barça, ho farà com un fracassat després de guanyar la lliga i, possiblement la copa, dues temporades seguides. La paraula fracàs s’utilitza massa a la lleugera. La ignorància i la mala fe són molt agosarades.

Guardiola, el millor entrenador del món per molts futbolers, pot guanyar quatre títols. Ahir, va caure la segona Premier consecutiva, però la derrota a Europa el converteix en un fracassat a ulls d’uns quants mediocres. Europa dicta sentència: primer, Guardiola, després, Valverde i qui sap si el dia 1 de juny, Klopp tancarà una altra temporada sense guanyar cap títol. Els millors entrenadors del món no poden fracassar. Poden perdre, però mai fracassar.

Fracassat és qui empelta la seva ignorància als altres i, generalment, cap d’aquest ho fa des d’un camp de futbol. Cap esportista que no guanya és un fracassat. Com a molt és un perdedor, figura indispensable perquè hi hagi un guanyador. Després d’escriure aquesta frase, penso en Johan Cruyff. Era un guanyador que va aprofitar les derrotes per gaudir més de les victòries. Mai no va fracassar. Va guanyar molt, va perdre poc i va deixar un llegat al Barça molt més gran que qualsevol triomf o títol. Cuidem-lo.