Opinió

Amistat i futbol

S’acaba una temporada d’èxit pel que fa a la lliga però amb una notable sensació de frustració. I no és només pels partits contra el Liverpool i el València. És per la manera de fer, de creure, de veure el futbol...

Hi ha poques coses millors que una xerrada de futbol compartint unes cerveses amb els amics. Amics, Barça (futbol) i una Estrella. És aleshores quan m’adono que no n’hi ha prou. El seguidor del Barça històricament s’ha conformat amb molt poca cosa, però des de fa 25 anys, per culpa de Cruyff i després de Guardiola, en vol més. I per què en vol més? Perquè sap que és possible i que es pot fer millor.

I com que això d’avui va d’amics i del Barça, us parlaré de l’Àlex, un soci que no arriba a la trentena, que ha vist guanyar Champions en directe i que va néixer quan el Johan entrenador ens va demostrar que podíem tocar el cel. L’Àlex va anar creixent amb més o menys alegries però sense travessies del desert. Va viure l’època de Guardiola en plena efervescència vital. Va ser a Berlín per veure guanyar el segon triplet i va voler anar a Liverpool perquè intuïa que “aquest any també”. La frustració, la indignació, la tristesa era de tal magnitud, que va estar a punt d’enviar-ho tot al fangar. Messi i Piqué ens van explicar el seu malson disset dies després. L’Àlex, tot just després de dormir tres hores, va anar a la feina el dia següent.

El Nacho s’acosta a la cinquantena i ha vist en directe totes les orelludes guanyades pel Barça. Al seu despatx hi ha una fotografia de Messi més gran que la de la seva dona amb els seus fills. No va anar a Liverpool, però encara no ha pogut dormir bé des d’aleshores. Divendres, abans de marxar cap a Sevilla, em va dir: “Hi vaig perquè hi anem tota la colla, però encara no he decidit si entraré al camp.” Hi va entrar, va animar i va tornar a confiar-ho tot en Messi.

L’Àlex i el Nacho segueixen sense pair la derrota a Anfield. La derrota a la copa és una conseqüència més de la dubtosa idoneïtat d’un projecte on Valverde és el menys culpable. L’Àlex no va voler anar a Sevilla. El Nacho hi va anar però sense la il·lusió que sempre l’acompanyava en aquestes fites. A hores d’ara només hi ha una cosa que els lliga al seu Barça, i aquesta cosa s’anomena Leo Messi.

Divendres, a la prèvia de la final, Valverde va fer una exposició pública de la seva manera de veure el futbol. Devia ser la mateixa que va engrescar Segura, Mestre i Bartomeu o que engresca els jugadors, que sembla que són els que decideixen. Xavi fa un dies ens va recordar que el Barça ha de tornar a dominar els partits per guanyar la Champions. Ara discutim què fer amb la pilota. Control, possessió i paciència, o atacs ràpids, cames i rematada. L’estètica envers l’eficàcia? No. Els dos futbols poden ser guanyadors, tot i que les cinc Champions les hem guanyat sent molt superiors amb la pilota.

Aquest Barça és guanyador en les competicions estatals però no arriba per a la Champions. Tot i això, el model sembla que es mantindrà perquè els jugadors s’hi troben còmodes i els que manen també. El que no tinc clar és si els amos, els socis, estan contents. No és incompatible la crítica amb l’alegria del triomf i la decepció per la derrota. Només els encarregats d’acostar la gibrelleta als que manen poden ser capaços de qüestionar el barcelonisme de la gent que vol un Barça diferent. La gent del Barça sempre vol guanyar, però el com és tan important com el què.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)