Opinió

Diego Armando Maradona

He tornat a llegir amb molt de gust el llibre de Jimmy Burns Marañón Maradona, la mano de Dios. Aquesta biografia no autoritzada explora la vida d’un dels personatges més controvertits de la història del futbol. De fet, dista molt de ser una hagiografia: l’autor s’endinsa en les nombroses arestes de l’univers maradonià. Es tracta d’un geni futbolístic que va escapar de la loteria social que el condemnava a un ambient marcat per la pobresa. Si mirem enrere trobem un pibe que jugava a pilota a Villa Fiorito mentre somiava guanyar el mundial. I malgrat que les circumstàncies li van permetre assolir èxits i fortuna, no va saber esquivar molts perills que li va preparar la vida. La defenestració de l’ésser idolatrat ens remet a un dels molts relats que ens va llegar l’antiga Grècia. Dèdal –artífex del laberint– va construir unes ales amb l’objectiu de poder escapar del seu confinament. En aquest viatge envers la llibertat l’havia d’acompanyar el seu fill Ícar, a qui va advertir que no podia volar ni massa alt ni massa baix. Però imprudent i ambiciós, Ícar va desobeir aquests consells i fou així com els rajos del sol van fondre la cera de les seves ales. Ben mirat, la fama i el poder són regals enverinats del destí, capaços de provocar la desgràcia a moltes persones, fins i tot abocant-les a l’abisme.

Maradona és una figura llegendària que durant anys ha generat un negoci multimilionari. És un home que ultrapassa amb escreix l’àmbit estrictament futbolístic, convertint-se en un fenomen social, polític i religiós. Una mostra d’això seria l’Església Maradoniana, un exemple més del seu hiperbòlic magnetisme, d’un mite forjat arran dels seus prodigiosos triomfs. Jorge Valdano és algú que ha sabut copsar el tarannà del Pelusa, amb reflexions que trobarem en el llibre Dios es redondo, de Juan Villoro. Citem-lo: “El único sitio en el que Diego se siente auténtico es dentro de la cancha, ahí vuelve a pisar la tierra, vuelve a sentirse débil, vuelve a sentirse niño. Dentro de la cancha es así, recupera el gozo de cuando era chico. Cuando termina el partido, desaparece esa persona y aparece el personaje, intoxicado por el baño de irrealidad que recibe a diario.” Protagonista d’una vida intensa i turbulenta, Maradona sovint ha perdut el rumb, amb reiterades davallades que l’han sumit en la desesperació. Una d’aquestes situacions fou l’expulsió del mundial del 1994 per haver donat positiu en un control antidopatge, fet que va segellar el seu ocàs esportiu.

Això no obstant, preferim centrar-nos en l’episodi més apoteòsic de la seva carrera, la gesta de la copa del món de Mèxic (1986). Fou aleshores quan els seus portentosos recursos tècnics van donar els millors fruits, quan va merèixer la gran corona de l’olimp futbolístic. Amb la guerra de les Malvines com a teló de fons, la contribució de Maradona va ser clau per eliminar la detestada Anglaterra. Sempre associaré el segon gol amb la locució de Víctor Hugo Morales; recordem-ne un fragment: “¿De qué planeta viniste para dejar en el camino a tanto inglés? Para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina […] Gracias, Dios, por el fútbol, por Maradona, por estas lágrimas, por este Argentina 2-Inglaterra 0.” Posseït per una màgia inspiradora, Maradona va liderar el seu equip fins a guanyar el títol a l’estadi Azteca. Així va contribuir a cicatritzar la ferida provocada pels britànics el 1982 a les Malvines (Falkland, en anglès). La seva empenta competitiva –impregnada de talent, fe i voluntat– va cristal·litzar en una actuació gloriosa. Fou així com va contribuir que els seus compatriotes reforcessin el seu orgull patriòtic. Tal com afirma Burns, Maradona semblava reparar els múltiples fracassos i frustracions soferts pels argentins, proporcionant-los un sentit d’identitat i d’evasió. Comptat i debatut, l’evocació dels seus triomfs amb l’albiceleste seguiran fent vibrar el cor de molts dels seus paisans. No debades, Pasolini va escriure que el futbol és la darrera representació sagrada de la nostra època. De tota manera hom creu que aquell desafiament bèl·lic al Regne Unit fou un acte nascut de la follia nacionalista de la Junta Militar argentina (1976-1983). El mateix Valdano reconeixia que la guerra de les Malvines va provocar la seva indignació contra aquells perversos dictadors. Foren els mateixos mandataris que van emprar la victòria argentina en la seva copa del món (1978) com a cortina de fum per desviar l’atenció del seu règim ignominiós.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)