Que el fitxatge de Neymar pel PSG formava part d’una jugada política a tres bandes (el club, la República i l’emirat) ja ho va explicar el professor de la UB Carles Viñas en un brillant article a El Món l’any 2017: el brasiler va aterrar a París com a moneda de canvi al suport de França a Qatar perquè aquest acollís el mundial del 2022. De fet, alguns periodistes i investigadors del ram ja havíem advertit, des dels inicis, que darrere d’aquesta concessió hi havia quelcom que transcendia l’aspecte merament esportiu i entroncava amb la voluntat de reposicionament geopolític d’aquest país del Golf. És a dir, que els interessos polítics quedaven al descobert i, per tant, res de bo es podia esperar a partir d’aquell moment, com ha acabat evidenciant la sospita que el llavors president de la UEFA, Michel Platini, estigués involucrat en un cas de tràfic d’influències –juntament amb alts càrrecs de l’Elisi– per tal que Qatar guanyés la nominació.

La posterior campanya de legitimació del projecte esportiu de Qatar, que va seguir el nomenament de la seu per la FIFA, la vam radiografiar i analitzar amb el professor Jordi de San Eugenio en un article titulat “The use of football as a country branding strategy. Case study: Qatar and the catalan sports press”, publicat el 2013 a la revista Communication & Sport. Advertíem: “L’esport s’ha convertit en un actiu bàsic per reforçar el soft power de l’emirat i, per tant, amb el temps esdevindrà un actor rellevant en l’actual indústria global de l’esport.” Tan rellevant, que anys després el hòlding QSI s’ha convertit en un dels causants de la superinflació del mercat de fitxatges. Primer van arribar els magnats nord-americans i russos a la Premier League, però avui els gasodòlars poden acabar de trencar el mercat. Les xifres són de rècord: literalment, abans no comencés l’estiu, i segons Transfermarket, les cinc grans lligues europees ja s’havien gastat gairebé 1.600 milions d’euros, equivalent ja al 29% de la temporada anterior. I, tot això, amb Neymar revoltat a París i buscant una sortida.

Les inversions de l’emir al PSG han estat un fracàs estrepitós. Si bé avui tot es fa “pel bé de la marca” –em recordava Ramon Besa a la UVic-UCC–, l’arribada de QSI a París no ha permès als parisencs arribar a la final de la Champions, ni tampoc contribuir –malgrat els èxits en la competició domèstica– a la legitimació de Qatar com a país que pot organitzar un mundial de futbol amb garanties. Els escàndols per la vulneració de drets laborals, els tocs d’atenció d’Amnistia Internacional, la manca de transparència informativa, el pressupost pornogràfic per a la construcció dels nous estadis (5.200 milions d’euros) i les males relacions entre el govern i els seus veïns sunnites no ajuden a diluir els dubtes que ja hi havia abans de començar –sobretot, per les condicions climàtiques–, malgrat els esforços invertits en les campanyes de place branding en què Neymar va ser un actiu imprescindible.

La relació entre l’emirat i el futbol ve marcada per aquella màxima tan antiga que diu que tot té un preu. I, armat amb xecs, l’emir va aterrar bruscament enmig de la cultura futbolística europea. Com s’ha pogut comprovar, en va enlluernar alguns. Però, al vell continent, la tradició és tossuda i s’atrapa més aviat un mentider –digues-li un estafador– que un coix.