Opinió

Tour de “nacions”

David Lappartient és el president de la Unió Ciclista Internacional (UCI) i per tant l’home que més mana en aquest esport en l’àmbit global. Quan era president de la federació francesa, tot just fa sis anys, va proposar una idea que semblava revolucionària però que no ho era tant: que en el Tour hi participessin, en comptes d’equips comercials, 25 seleccions “nacionals”. El projecte de Lappartient era convertir el Tour en un mundial de futbol de tres setmanes. Però això no era exactament entrar en una dimensió desconeguda. El Tour ja es va córrer per seleccions del 1930 al 1961 i posteriorment el 1967 i el 1968. El ball de bastons, sobretot dins l’equip francès, per qui havia de ser el líder i els interessos de les marques comercials van fer meditar els organitzadors sobre la conveniència de mantenir aquest sistema. El 1961 Anquetil va establir una vertadera dictadura dins la “seva” selecció i el 1967 Roger Pingeon, Lucien Aimar i Raymond Poulidor també se les van tenir de valent. Per una lògica aclaparadora, les seleccions de França, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Espanya, que començava a tenir un grup d’escaladors que feia por, partien amb uns equips molt superiors. Charly Gaul, en canvi, se les havia d’empescar tot sol amb un equip luxemburguès de tercera fila contra els seus rivals.

Però ha deixat de ser mai, el Tour, una competició per països? En certa manera, el component “nacional”, s’ha transformat però no ha desaparegut. L’Sky semblava fins fa poc la selecció britànica. Ha arribat Bernal per trencar aquest esquema mental. El US Postal de Lance Armstrong també va operar durant uns anys com un petit imperi dels Estats Units. El Movistar, només cal llegir, veure i escoltar els mitjans espanyols, s’ha convertit no només en l’únic equip World Tour espanyol sinó en la roja del Tour, per bé o per mal. El Telekom d’Ulrich era Alemanya, una locomotora que jugava com la selecció del seu país. L’AG2R de Bardet era l’aposta de França per frenar Froome, i aquesta vegada ho ha estat el Groupama de Pinot. Noms diferents però la mateixa campanya a favor a través de l’Équipe. Pantani va guanyar el Tour del 1998 amb un llegendari nom, Mercatone, en què tots els seus companys eren italians. Els tiffosi van oblidar ben aviat el disgust de l’eliminació en el mundial de futbol contra França i a França. El Tour, Pantani i el Mercatone van actuar de squadra nazionale i Marco va ser durant uns dies el Paolo Rossi del 1982. Als anys vuitanta, el Renault de Fignon i Hinault també era la quinta essència del ciclisme francès. Va petar, és clar, perquè dos galls com aquells no podien conviure ni en l’esmorzar a l’hotel dels matins.

Però el gran equip “nacional” modern del Tour ha estat indiscutiblement l’Euskaltel Euskadi. No van guanyar mai la general ni van trepitjar el podi, però va portar a la cursa francesa un fenomen només vist probablement a Flandes, una afició rendida al peu de la carretera pels colors d’un equip i d’un país. Roberto Laiseka –el medio español– i Iban Mayo encara són llegenda a Euskal Herria. És un fenomen irrepetible. Com a herència han quedat, això sí, alguns dels seus joves talents, com Castroviejo, Landa i Nieve que, sovint com a gregaris de Froome, s’han convertit en el Tour en enemics de la “selecció” espanyola, el Movistar. Paradoxes del ciclisme. I de la vida.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)