Que Neymar vingui al Barça s’ha convertit en una qüestió que va molt més enllà de l’estrictament futbolista, no sé si dir-ne d’honor. Els blaugrana i el Real Madrid, barallats per un jugador que en realitat no volen i segurament no necessiten. Això sí, prefereixen, per sobre de tot –el bé i el mal–, que no porti la samarreta de l’etern rival. Pel mig s’hi entrellacen i s’hi amaguen tantes petites històries i relacions d’amor i odi entre els protagonistes que és impossible que algú pugui anar amb la cara ben alta en tot aquest afer. Encara trobo més excepcional que ningú no parli de la qüestió nuclear de Neymar, l’impacte (no el mediàtic o l’econòmic) sinó el futbolístic que tindrà o tindria, per ser més curós, la seva arribada a un equip que ja ha incorporat un dels millor davanters –això sempre sobre el paper– del món: Griezmann.

Si Déu nostre senyor tingués la voluntat de fer-me entrenador i suplantar Valverde, començaria a tenir força clar quin hauria de ser el pla amb Neymar in da house. El que més temo de Valverde és el seu gran taló d’Aquil·les, allò que en política es coneix com a conservadorisme, una cosa que provoca l’efecte contrari al buscat perquè el seu equip és, efectivament, cada vegada més vulnerable. Amb Neymar al Camp Nou només hi ha una solució quan tens la clau de volta de l’alineació. Anar a totes. Amb el mateix Griezmann, Luis Suárez, Démbéle –se suposa que en plena forma– i una jove promesa anomenada Messi la ciència o la religió d’això que anomenem futbol modern ens condueix a una porta sense sortida: massa all-stars per a tants pocs llocs a la davantera.

Però en el futbol, a diferència del que diuen els teòrics de la força bruta, tot és possible. Brasil va guanyar un mundial amb un 4-2-4, una tàctica que ja llavors es considerava suïcida –ni el seu entrenador la volia aplicar– fins que els jugadors que es col·locaven al davant teu eren: Pelé, Vavá i Garrincha i Zagallo. Jugar amb quatre davanters de sortida és pecaminós, certament, però si els quatre noms són Neymar, Démbéle, Griezmann i Messi –i em deixo Suárez– estaria donant a l’enemic exactament allò que més tem, com deia Napoleó abans de Waterloo. Sempre m’han meravellat els equips amb extrems purs –no els laterals pujant amunt i avall com si no hi hagués demà–i si tens al mig Messi com a ànima lliure i un fals 9 per excel·lència, mon ami Antoine, llavors no hi ha muralla al món que pugui resistir-ho. Al mig amb De Jong i Busquets o Rakitic vas sobrat per anar distribuint i encara et sobren quatre places per a defenses o laterals ràpids que juguin sempre de cara i ben col·locats perquè la millor defensa sigui la possessió de la pilota.

En aquesta orgia futbolística que em prometo a mi mateix hi ha perills que ràpidament es poden detectar però també arreglar. Démbéle i també Neymar són jugadors que saben combinar però que també arrisquen en la seva ambició regatejadora. El risc també és un factor inseparable del futbol, però es pot minimitzar si els jugadors saben com, quan i en quin lloc han d’encarar i eliminar un rival de l’equació. Els quatre davanters, a més, sempre són relatius. El 1970 Zagalo, que ja era veterà, baixava més del compte a ajudar al mig del camp i els brasilers van inventar, sense saber-ho, el 4-3-3. A l’atac!