Opinió

Dos camins per arribar al Camp Nou

Dissabte, després del partit del Barça, vaig anar a sopar amb uns amics al restaurant Coure de Barcelona. Hi havia prou temes per parlar: els punts perduts, el gol d’Ansu Fati, les assistències de Carles Pérez... i Neymar. Com considero que la temporada comença després del tancament del mercat i de la primera aturada de seleccions, i parlar de Neymar em fa molta mandra, us parlaré d’Ansu Fati i de Carles Pérez. Dues maneres d’arribar al Camp Nou.

Vaig conèixer l’Ansu Fati quan es va proclamar, l’any 2013 a Logronyo, campió d’Espanya amb la selecció catalana sub-12. Ho va aconseguir juntament amb Arnau Tenas (Barça), Adrià Bernabé i Éric Garcia (M. City), entre d’altres. L’Ansu, l’Arnau, l’Adrià i l’Éric van compartir selecció amb les millors promeses que jugaven a Catalunya en la seva categoria. Eren els millors i potser molts ja hi veien els futurs Messi. És molt difícil ser visionari en aquestes edats tan primerenques. Encara no tenen ni el cos ni la personalitat formada per saber si arribaran a l’elit, tot i que, amb 12 anys, ja estiguin a un nivell superior a la resta. No va ser un campionat fàcil per a l’Ansu com no va ser fàcil la seva adaptació a casa nostra, però sempre ha estat el millor. Era l’escollit i una aposta de futur. A més, té el suport explícit de Leo Messi. Cap jugador del planter havia estat mai tan ben beneït. L’Ansu segur que n’està agraït però sap el que és patir i, quan arribi a l’elit, si hi arriba, sabrà el que li ha costat fer-ho.

A Carles Pérez, el vaig conèixer uns anys abans. Deuria ser a finals del 2006 quan el fotògraf que teníem al CF Damm, l’Higinio Ballesteros, m’ensenyava la selecció de fotografies per la revista del Club. Li agradava tant el futbol com la fotografia i sempre em presentava jugadors que ell creia que arribarien lluny. Em va parlar d’un nano que jugava al Benjamí B, l’equip més jove de l’entitat. Vaig anar a l’enyorat camp de sorra del carrer La Selva, on la Damm es va fer gran, per veure un futbolista de 8 anys. Era superior en tècnica, en velocitat i sobretot era el més llest. Tot i això vaig ser incapaç de veure a un futur integrant del primer equip del Barça. A hores d’ara encara em nego a pensar en un futur crac quan veig un infant jugar a futbol. Carles Pérez mai va ser un escollit. Era, i és, molt bo i el seu futbol i la seva implicació al camp han anat convencent a tots els seus entrenadors.

Em fa feliç veure l’Ansu i el Carles al Camp Nou i l’Éric i l’Adrià a les ordres de Guardiola. S’ha d’intentar però és gairebé impossible retenir tot el talent de la Masia. Una bona política de fitxatges ajudaria. Si el Barça és capaç d’oferir les mateixes condicions esportives i econòmiques dubto que els jugadors marxin. S’ha de tenir bon ull i pebrots per apostar pels joves. Hi va haver una època en què es va fer. Ara és un bon moment per tornar-ho a intentar però la realitat em fa pensar que la tornada de Messi, Suárez i Dembélé trencarà el fals idil·li amb el planter que s’ha creat amb la irrupció de Fati i la confirmació que Carles Pérez pot ser un magnífic complement en un equip plegat d’estrelles.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)