Promesa complerta. Samuel Eto’o ha corregut molts anys com un negre i viurà per sempre més com un blanc. Aquella afirmació, feta el dia de la seva presentació al Camp Nou, va ser l’avís que el Barça acabava d’incorporar un jugador impulsiu, temperamental, també directe i poc diplomàtic. Deia el que pensava, al preu que fos, i discutia amb qui fos, es digués Aragonés, Guardiola, Rijkaard o Ronaldinho, si creia que tenia raó. Eto’o va ser un depredador de rivals que va forjar la seva fama amb dues lligues de campions al Barça. Les Champions de París (amb Rijkaard) i Roma (amb Guardiola, ja amb Messi regnant) no es poden entendre sense el camerunès.

Eto’o és llegenda del Barça i, tot i la mala jugada que li va fer eliminant-lo de la Champions del 2010 amb l’Inter, combinar la faceta d’exmadridista i de jugador odiat pel madridisme –aquell càntic de “Madrid, cabrón, saluda al campeón” festejant la lliga del 2005 hi va fer molt– li ha permès mantenir sempre l’estima de l’aficionat blaugrana.

El davanter camerunès ha transcendit el futbol. Ostentós en la despesa però també generós amb les causes que considerava justes, va ser dels primers capaços de fer aturar un partit per combatre expressions de racisme als camps, i també va crear una fundació per ajudar les classes més desfavorides al seu Yaoundé natal. Malalties, equipaments socials, escolarització i també futbol són els objectius de les seves aportacions.