Representen el Barça i el Madrid una competència deslleial en la lliga ACB? Històricament els aficionats rivals així ho han considerat, perquè les seves plantilles –aquesta temporada un altre cop exuberants–es confeccionen, no amb els ingressos propis de les seccions, sinó amb 20, 30, 40 o els milions que calguin, que els dos clubs posen a disposició de la secció no només per guanyar l’ACB sinó per ser els millors d’Europa. Altres equips van beneficiar-se –sobretot a través de les caixes d’estalvi– i es beneficien encara de grans ajuts públics i de fet tots necessiten patrocinadors per sobreviure. Per una lògica matemàtica pura, com més gran és la inversió de l’empresa o les empreses en qüestió, més gran és el pressupost i millor és la plantilla. Ningú, no només el Barça i el Madrid, sobreviu només amb els abonaments, les entrades i els migrats drets de televisió. Què se n’hauria fet, del València, sense Juan Roig? La seva empresa (Mercadona) va facturar l’any passat 21.012 milions, o sigui, vint vegades més que el Barça. Si en comptes de posar 15 milions a l’equip de bàsquet n’hi posés 150, parlaríem d’un equip imbatible a Europa. Però, com una vegada em va dir un senyor molt ric quan li vaig demanar diners, “per això ho soc, perquè me’ls guardo per a mi”.

Un altre exemple de rival del Barça i el Madrid és el Baskonia, que ha sabut plantar cara en les últimes dècades, però no ho ha fet només per la gestió (sempre remarcable) de José Antonio Querejeta, sinó perquè el grup Taulell i la seva marca de referència Tau Cerámica hi va posar durant molts anys milions i milions, fins que la marca se la va quedar, quines coses, Fernando Roig (Pamesa), el germà de Juan. Són empreses que no esperen un retorn comercial de la seva inversió sinó un retorn social. És la filantropia del nou mil·lenni, de la qual ara es beneficia, per exemple, el Joventut de Badalona –que va tocar fons per haver estirat més el braç que la màniga– gràcies a Grifols, grup que va facturar l’any passat 4.500 milions, el pressupost del Barça quadriplicat. Si la voluntat de l’empresa farmacèutica fos guanyar una Eurolliga de bàsquet, per diners –s’ha de dir– no seria.

El que es viu a l’ACB passa a l’Eurolliga en una altra magnitud. El CSKA, el Maccabi, el Fenerbahçe, els gegants grecs, l’Armani Milà i companyia són monstres amb peus de fang. Quan els senyors que paguen se’n cansin poden caure perfectament en l’oblit com el Virtus de Bolonya. I també passa la situació inversa. Un club que de cop i volta salta d’una lliga menor com la francesa, l’Asvel, a fer el salt a l’Eurolliga gràcies a l’aparició d’un inversor com Tony Parker, que, per acabar-ho d’adobar, és una llegenda d’aquest esport.

I tornant a l’ACB i a la llegenda “negra” que persegueix els clubs de futbol per la seva situació avantatjosa, la qüestió més paradoxal és que quan han amenaçat, en les diferents crisis que l’ACB ha tingut aquests últims anys, de deixar la lliga, tots –els clubs més petits, els primers– han posat el crit al cel perquè són conscients que sense ells el valor de la competició decau més que el Dow Jones durant el crash del 2008. No són només equips de bàsquet amb pressupostos “engreixats”, sinó també les dues principals marques de la competició, el que fa que les audiències pugin o baixin. I encara més aquesta temporada, amb cinc campions del món en els dos equips i la presència d’una figura com Mirotic al Barça.