L’ajornament del Barça-Madrid de dissabte vinent és una infàmia més de les comeses per les estructures de poder –en aquest cas, poder esportiu– d’un estat que s’està convertit, lentament però implacablement, en una de les democràcies de més baixa qualitat d’Europa. Un cop comprovat que l’intercanvi de seus no era solució per als clubs, la suspensió del partit serveix a les mateixes finalitats: intentar construir el fals relat –un més– que Catalunya viu gairebé un clima d’insurrecció i amagar els centenars de milers de catalans que han enfilat pacíficament les autopistes cap a Barcelona armats d’unes vambes i una bandera.

Res no justifica cap suspensió quan falten nou dies. Els últims anys estan tan farcits d’exemples de partits jugats un o dos dies després de grans atemptats –a Barcelona, però també a Madrid– que l’argument es desmunta tot sol. Això sí, l’1 d’octubre el Barça-Las Palmas es va haver de jugar sí o sí, sota amenaça de sanció. És clar, aquell dia la violència era policial i, per tant, era violència legal.

No ens enganyaran. El partit se suspèn per evitar un Camp Nou rebutjant una sentència construïda vergonyosament a mida d’una represàlia política, d’un escarment. Un Camp Nou reclamant llibertat, aquest preuat tresor del qual cada cop anem més escassos. Però ni Tebas ni cap responsable d’aquest despropòsit aconseguiran el seu objectiu. Els que pensaven protestar ja estan citats, i amb més ganes encara.