Davant d’uns fets que no només són mediàtics sinó que seran rellevants en la història del país, molta gent o entitats amb certa influència en la societat, per exemple els esportistes d’elit, han manifestat la seva indignació, en menor o major grau. No és el mateix, per exemple, el comunicat que va llegir Pep Guardiola que el va publicar el FC Barcelona.

Sense voluntat de concretar, en general clubs i federacions de tot el país la van rebutjar i van reclamar –aquest és el missatge més transversal de tots– diàleg com a fórmula per resoldre els conflictes polítics quan es va conèixer la sentència del Tribunal Suprem. Demanar negociació entre dues parts no vol dir estar a favor d’una de les posicions polítiques concretes, sobretot la més polèmica, el dret de l’autodeterminació. El mínim exigible, però, seria posar el crit al cel, perquè, des de qualsevol punt de vista democràtic, és escandalós que persones que podrien ajudar a resoldre el conflicte s’hagin de passar els propers anys entre barrots per delictes com ara convocar un referèndum, que no estan ni en el Codi Penal.

El problema de la majoria d’esportistes catalans –no només passa en aquest sector, també en el cultural, el sindical i l’empresarial– és la por que els tenalla. Espanya –l’Estat– pot i podrà fer grans barbaritats perquè els esportistes professionals estan collats per una milionària xarxa de seguidors que no accepta cap dissidència pel que fa a l’independentisme. La repressió és la solució. Davant d’aquest panorama una de les grans solucions és el silenci. Els germans Gasol, Marc Márquez i Ricky Rubio, per citar només els que estan per sobre del bé i el mal, s’hi aferren. I també Messi. Confien que passi la tempesta i que, en les seves torres de cristall, ningú recordi que sovint són els primers a denunciar injustícies universals.

Després de la sentència encara van passar coses més greus. Grans manifestacions amb joves de tot el país enfrontant-se a la policia espanyola i als Mossos d’Esquadra, mostrant una escalada en el conflicte polític i en la repressió de l’Estat amb l’excusa de mantenir l’ordre en els carrers. Hem vist imatges molt crues –no precisament muntatges– de com agents descontrolats han disparat, colpejat i detingut indiscriminadament manifestants que exercien el seu dret a la protesta.

Si la sentència encara va despertar alguna consciència amb la revolta d’octubre i les seves conseqüències, tothom ha callat encara més. L’única veu mediàtica que he escoltat aquests dies és la de Fernando Alonso: “Espanya és el millor país del món, no sé com hi ha gent que no hi vol viure.” Que s’ho pregunti a ell mateix, que durant quatre anys va residir a Suïssa per estalviar-se uns quants milions d’impostos.

L’autocensura, que tots hem practicat alguna vegada, també pot esdevenir censura directament, com l’esperpèntic episodi de l’ajornament del Barça-Madrid al Camp Nou, vestit com un problema de “seguretat”, quan en realitat el que es pretén és que l’afició blaugrana no condemni la sentència amb la sang calenta. Que si ho ha de fer ho faci més tard, com si allargant en el temps la protesta aquesta hagués de ser menor. Afortunadament els aficionats (esportistes i seguidors) no estan lligats a aquest silenci que obliga els esportistes a no piular mentre les porres de la justícia i la policia cauen sobre nosaltres. Sempre quedaran les seves veus, com la dels treballadors de l’hospital Sant Pau i de tants altres col·lectius, per deixar clar què està passant a Espanya i a Catalunya, per molt que aquesta incòmoda veritat continuï escandalitzant.