Opinió

Una qüestió de dignitat

Avui toca parlar de futbol femení. En primer lloc per l’èxit professional d’una futbolista molt propera i de retruc pel reconeixement a la feina formativa del CF Damm. L’any 2014 la Fundació Damm va decidir resoldre un greuge històric i dotar el seu club de futbol d’un equip femení. Han estat cinc anys d’esforç, dedicació i formació, i la recompensa ha anat arribant.

La temporada passada es va aconseguir un èxit sense precedents al guanyar el doblet (lliga i copa) al davant del FC Barcelona. Dissabte hi va haver una altra fita històrica pel CF Damm. Montse Quesada, la capitana del doblet, s’ha convertit en la primera exjugadora de la Damm que debuta a primera divisió. Va ser defensant la porteria del RCD Espanyol contra l’Athletic Club. Hi ha molta gent que s’ha deixat la pell perquè tot això es converteixi en realitat. En primer lloc, la Montse, per la seva tenacitat i talent, però és de justícia fer també un reconeixement públic a Juli Garcia (entrenadora), Andrés Jarque (coordinador femení) i Ramon Agenjo (president).

Aquest fet és collonut i gratificant, però ara que la Montse arriba al futbol professional el panorama que es troba és gairebé desolador. La il·lusió i el reconeixement per jugar a l’elit del futbol femení estatal es converteixen en indignitat al veure que les mínimes condicions laborals del col·lectiu no estan ben resoltes. Tothom s’omple la boca d’igualtat i de suport al futbol femení sempre que no ens costi un euro.

Les estrelles del nostre futbol demanen un salari mínim anual de 16.000 euros. Demanen ser mileuristes i no els accepten ni això. Rubén Alcaine, president de l’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACFF), ha declarat que no poden oferir més diners a les jugadores. La negociació del conveni col·lectiu es va iniciar ara fa un any. Molta paciència han tingut les jugadores per no convocar la vaga abans. El proper cap de setmana no hi haurà futbol femení de primera, però crec que tampoc n’hi hauria d’haver de masculí. La solidaritat i l’empatia es demostren en moments com aquests. No n’hi ha prou fent-se fotografies abans d’una final de Champions, s’ha de donar suport permanentment a unes companyes de professió menystingudes fins a extrems no concebibles. És molt possible que les jugadores del Barça, l’Atlético de Madrid, el Llevant i alguns clubs més arribin folgadament a final de mes. El problema recau en les que no hi arriben tot i formar part de l’elit del futbol espanyol.

Hi ha demandes que em fa vergonya anomenar. No per la demanda en si, sinó perquè a hores d’ara encara ho hagin de reclamar: inclusió en el conveni d’un protocol sobre embaràs, maternitat i lactància, jornada de 35 hores setmanals i, per posar un altre exemple, la igualtat amb el futbol masculí del dret a gaudir de 30 dies naturals de vacances, i d’aquests 21 consecutius a l’estiu. Algú de nosaltres considera aquestes demandes fora de lloc o desproporcionades? La vaga no només és un dret: la vaga serveix per visualitzar la precarietat d’un col·lectiu generalment menystingut. El futbol femení serveix per quedar bé, però a l’hora de la veritat rep molt poques mostres de solidaritat i d’empatia. La vaga del proper cap de setmana no és el caprici d’unes esportistes que pretenen guanyar lícitament més diners: la vaga és una qüestió de dignitat personal i laboral.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.